BLOG XFV

Entradas con la etiqueta ‘SALIDA ESQUI FUERA PISTA’

22 de junio de 2018

 

Ya está abierta las inscripción para la salida de esquí a japón de la próxima temporada . ¿Quién se anima?
Plazas limitadas
Solo esquiadores expertos
¿Por qué esquiar en Japón?
• Porque los vientos fríos que vienen directamente de Siberia traen montones de nieve polvo de calidad desde noviembre hasta abril.
• Porque experimentarás unas de las mejores e increíbles nieves  polvo del mundo.
• Porque Japón ofrece excelentes y variadas bajadas con bosques totalmente abiertos y sus paisajes alpinos son increíbles.
• Por su cultura: sumérgete en ella, disfruta de la cocina local y relájate en las aguas termales naturales después de un día de nieve polvo. Los famosos Onsen

XFV te brinda la oportunidad de esquiar en una de las mejores nieves polvo y profundas del mundo.
De la mano de nuestros guías buscaremos cada día la mejor nieve polvo: powder hunter, entre las estaciones de Niseko United (Grand Hirafu, Niseko Village, Hanazono, Annupuri), , Kiroro….
¿Te lo vas a perder???
FECHAS: DEL 26 ENERO AL 03 FEB 2019

INCLUYE:
• 7 noches en Niseko Grand Hirafu Hotel Niseko Alpen base habitación doble Western Room en régimen de alojamiento y desayuno.
• Traslados privados aeropuerto Sapporo-hotel-aeropuerto de Sapporo
• 6 días de forfait válidos para las estaciones de Niseko United, Rusutsu, Kiroro…siempre en función de la meteo y de la opinión de los guías.
• 6 días de guía de montaña titulado
• 6 días de transporte privado entre estaciones para buscar la mejor nieve polvo
• Guía acompañante: Xavi Fernández
• Seguro de asistencia de viaje y cancelación.
Precio por persona base habitación doble: 2.790€*
NO INCLUYE:
• Los vuelos tanto internacional como nacionales: rogamos consultar
• Comidas, cenas, propinas, material de esquí, y todo lo que no se indica en el apartado de se incluye
*Precio cotizado con el YEN a día de hoy. (12 junio 2018) Cualquier variación del YEN frente al EUR supondrá un cambio del precio del viaje.

INSCRIPCIONES ABIERTAS. PLAZAS LIMITADAS. PARA RESERVAR PLAZA HAY QUE HACER TRANSFERENCIA DE 400 EUROS A LA CUENTA DE Xavi Fernández viajes

ES83 2100 1122 5002 0019 1310 E INDICAR NOMBRE Y SALIDA ESQUÍ JAPÓN. Mas info: xavi@xfviajes.com





14 de marzo de 2016

4 – 7 / 03 /2016
La carretera a l’alçada de la presa de Chambon (Oisans) està tallada per una esllavissada, que cal reparar en profunditat. Això ens obliga enguany a sortir més aviat per tal d’ evitar trobar-nos tallada la pista provisional d’accés a La Grave.
Així doncs, abans de les 9:30 del matí de divendres ja estem al cotxe, rumb a la mítica “no estació”. Dinem a l’alçada de Montpeller, molt curosos amb els radars que infesten les autopistes franceses, ja que les multes ara ja creuen la frontera. Amb aquest horari, creuem un Grenoble del tot fluid. Muntanyes nevades, neu recent. I se n’espera més per aquesta nit. Un dels companys de cotxe, un “meteo-freak” va consultant vàries webs al llarg del viatge i decidim quedear-mos amb la previsió de mig metre per aquesta nit.
Sopar a Au Vieux Guide, per no faltar al costum a les 7 hores, aquest cop. Anem a dormir que no s’albira cap nevada, pensant que totes les webs que hem consultat han errat en la previsió.

DISSABTE
Només sonar el despertador salto a córrer les cortines i… sí, està nevant amb ganes i el paisatge de davant de l’hotel té una bona capa de neu nova. No s’hi veu gaire lluny, però n’hi ha prou per presagiar una jornada potent, fent traça.
Esmorzem sense treure ull a la finestra, continua nevant. El Xavi ens avisa que els guies han pogut creuar el port del Lauteret i estan de camí. L’estació obrirà més tard, ja que en aquestes ocasions de “paquet” cal esperar l’informe de la comissió d’apertura que puja a inspeccionar les condicions del terreny.

Els guies arriben, Jean Pierre i Eric, reparteixen el material de seguretat i a les 9 baixem a l’estació del telecabina. Aquest cop, podem calçar-nos els esquís davant mateix de l’hotel i baixar esquiant fins al telecabina. Allà els freaks habituals d’aquestes ocasions ja han aparegut i es mouen nerviosos arreu. Tots esperem l’informe. De moment ja sabem que tenim un risc 4 d’allaus.
I arriba l’informe, cal vigilar les zones propenses a allaus, els pendents més forts. Terminantment prohibit esquiar sol. Només obert el primer tram del telecabina, fins la cota 2400. I alguna recomanació més que he oblidat. Un cop acabat, tots a la cua i cap amunt.La primera baixada és absolutament demencial. Esquís ajudeu-me a trepitjar aquest mantell blanc, sota la nevada que no para, vull tenir el meu tros de neu. I amb aquesta mena de pregària pagana al cap, sortim darrere el guia a ratllar i no parar. Han caigut uns 40-50 cm de neu (les previsions no anaven malament) i la qualitat és excel•lent. Els esquís llisquen sinuosament, descrivint tot allò que el cervell els mana, sembla molt fàcil esquiar. Primer les comes obertes, després entre mig d’arbres i arbustos escadussers, jugant a fer eslàlom entre ells, després ja dintre del bosc de coníferes imponents, totes vestides de blanc.
Les sensacions són brutals. Arribem a l’estació intermèdia i la cua que s’hi ha format ens fa desistir de quedar-nos allà i decidim tirar fins al capdavall. L’estat de la neu és perfecte fins al bell final del descens. Després toca pujar amb els esquís a l’esquena fins l’estació de sortida. Són 50 m de desnivell, però serveixen per repassar mentalment el que acabem de fer i tornar a gaudir-hi. Les cames rondinen per l’esforç realitzat, sense temps d’escalfar, però el free-riding ja té aquestes coses.
A la següent baixada ja està la muntanya decorada amb les signatures de tots. Tothom a buscat el seu raconet per deixar-hi la seva efímera empremta. La neu és bona i abundant, així doncs tornem a gaudir d’allò més.
Abans de fer la tercera baixada decidim anar a dinar (horari francès) i trobem la garita de la cota 2400 bastant lliure. Plat du jour, lasagna, les postres especialitat de la senyora, entre les que surt la líder indiscutible, la tatin, menja de déus.
Quan hem acabat, el local està a rebentar, així que hem fet bé de dinar més prest. Fem una tercera baixada i per la quarta en Jean Pierre ens porta a fer una diagonal sota mateix de la Meije. El sol s’ha fet espai entre els núvols i els relleus de la neu es mostren sensuals. Davant nostre s’obre una vall quasi intacta, esperant ser trepitjada pels nostres esquís. Els crits d’eufòria fan témer un allau, que sortosament no arriba. Hem fet un itinerari una mica apartat del camí més concorregut i el paisatge és esplèndid. Tots sols.
De nou fins a baix de tot (quarta patejada del dia!). Hi ha algunes desercions per fer una nova i darrera baixada. Ens ajuntem amb l’altre grup, on el cansament només n’ha salvat dos integrants, més els cinc del nostre. Nova diagonal cap a l’oest aquest cop. Ens dirigim cap a la canal de Les Freaux. El sol es pon darrere dels pic més alts sobre els nostres caps i anem deixant les traces més abundant darrere. L’Eric acompanya l’snow, que té dificultats evidents en aquestes aproximacions per mantenir cota. La resta amb el Jean Pierre. Tots igualment impacients per arribar a la canal.
Quan hi arribem, la vista és espectacular: una canal llarguíssima. El final amagat, no es veu, però s’intueix perquè acaba morint a la carretera, que tampoc es veu, però deu estar a baix, uns 1.000 m més per sota d’on som nosaltres.
El començament està una mica dur i irregular, però de seguida trobem bona neu i podem enllaçar un viratge darrere l’altra. Bumps i molta neu, però la qualitat és sensacional i es deixa fer…
Baixem un tram, parem, descansem i gaudim de l’experiència. Seguim més endavant. Són d’aquelles aventures d’esquí que es poden viure a pocs indrets com aquí. A més, estem sols. Tota la canal per nosaltres.
Creuem el riu, al fons de la vall i entrem amb els esquís al poble de Les Freaux. Satisfacció a totes les cares i torna a nevar. Hem fet un total de 5200 m de desnivell i tot indica que demà pot tornar a ser un gran dia.

DIUMENGEAhir vàrem votar acceptar la proposta dels guies i anar a Serre Chevalier (SC), ja que hi ha caigut més neu que a La Grave i possiblement hi haurà menys gent ratllant que aquí. La idea és agafar un remuntador de Le Monêtier les Bains que obre a les 8:30 i ser els primers en ratllar.
Ha nevat una miqueta aquesta nit (poder cinc centímetres més), però poca cosa. La carretera està bastant neta i passem el coll de Lauteret sense problemes.
Ens trobem amb els guies i pugem fins el telecadira Yret, que ahir no va obrir i dóna accés a zones fora pistes molt interessants. Som els primers a fer cua, ja qu

el vent bufa cada cop més fort), la qualitat de la neu no és tan bona. Ens hem tornat molt exigents.e obren a les 9:10. El termòmetre marca -14ºC i comença a bufar vent. A les 9:06 ja obren i tirem amunt. Mentre pugem amb el telecadira comencem a guaitar la immensa pala que queda sota la cadira, totalment immaculada, sense una sola traça. Ens hem de fregar els ulls per estar segurs de que no és un somni. De sobte, dos pisters surten del capdamunt i comencen a desvirgar la pala. Per un costat fa molta ràbia, però per l’altra ens permet comprovar que la qualitat i el gruix de la neu són immillorables.
Quan arribem a dalt, l’Eric ens indica que no esperem a reunir tot el grup i que seguim el Jean Pierre: Go, go!, crida. No val a badar. Sense discutir, seguim les instruccions i ens acostem a l’embocadura de la pala. Estem començant a traçar, quan ens passen dos eixelebrats, trepitjant els nostres esquís i el que faci falta, per tal d’avançar-nos. Sense temps a discutir, seguim endavant, a fer realitat el somni de fa uns minuts. Neu fins el genoll, powder en estat pur i tota la pala per triar: què més es pot demanar? Es pot demanar que els quàdriceps estiguessin més forts, perquè la baixada és llarga, però el cap mana i arribem fins a baix estremits de plaer.
L’Eric ha acabat clavant-li una bronca de campionat al del surf.
Tornem a agafar el mateix remuntador i aquest cop ens endinsem més enllà del rètol de perill, que marca l’àrea de free-ride. Passant sota la corda trobarem el que busquem: la vall del darrere del Cibout, al peu de la Barre des Écrins. Un llarg descens amb pales per estrenar.
Tornem a xalar. La decisió de venir aquí ha estat del tot encertada. Repetim aquest descens buscant noves pales i tornem a ratllar tota l’estona.
Uf. Això és massa. Les cames comencen a donar senyals de cansament, però el cervell vol més. Ens enfilem, fem un flanqueig bastant exposat i trobem una nova pala. L’exposició és sud i malgrat el fred (

El telecadira de Cucumelle ens mena fins el coll (2505 m) i des d’allà, esquí a la motxilla i ascensió al pic del mateix nom (2698 m). Són quasi 200 m de desnivell, que fem en una mitja horeta. No som els únics. Aquest pic dóna accés a moltes baixades free-ride. Gràcies a l’esforç de la pujada no sentim el vent, que comença a infiltrar-se per tot arreu.

El primer tros del descens està ventat (com no?), però després tornem a ratllar unes bones pales. Aquest guies són uns cracs. Ens endinsem al bosc, on hi ha uns gruixos de neu espectaculars i tot i estar ja traçat, és molt bonic i es baixa molt bé. Descens fins al capdavall.
Pugem a dinar a un bar amb terrassa. L’interior està ple i acabem cruspint-nos uns plats descomunals de pasta a la terrassa, amb tot la roba posada, guants i casc inclosos, alguns de nosaltres. El vent no minva. Beure la cervesa o cargolar els espagueti amb els guants posats dóna lloc a situacions molt divertides, però fot un fred!
Bé, no ens entretenim gens i sortim de nou cap al coll de Cucumel. Aquest cop pategem en sentit contrari, cap a la Tête de la Balme. Per sort el vent ens empeny l’esquena. Els guies volien fer una canal, però l’Eric s’avança per inspeccionar el terreny i recula, ja que no està prou bé. Fem un itinerari alternatiu i tornem a ratllar.
En acabar, els guies ens proposen un nou itinerari. Després de dinar ja hi ha hagut algunes desercions i ara se’n produeixen més. Caldrà remuntar a peu una mica (cinc minuts diuen) i després… ens agradarà. No tenim més dades. En quedem vuit.
Enfilem un itinerari de natura ideat per raquetes, però només s’hi veuen traces d’esquís. Cal pujar (dues vegades cinc minuts, segurament) i accedim a un corriol pel bosc prou txulo. Arribats a un punt, s’hi veu l’inici d’una canal bastant dreta, mig amagada entre arbres: allà hi anem. Tot per estrenar. El primer tram molt estret, no permet girar, però després s’eixampla i tornem a xalar. Una altra pala i ens endinsem al bosc.
Arribem a la base que són ja les 17:30 i hem fet powder tota l’estona. 7200 m de desnivell acumulat. Això no és Canadà, és millor!

DILLUNS
No tenim les idees clares. Els guies ens proposen fer un descens per la vall de Chirouze, però no n’estem convençuts. Ahir nit a l’hora de sopar vàrem quedar no fer-lo i fer baixades més clàssiques de La Grave, però aquest matí els guies insisteixen: feu-nos confiança, gairebé ens imploren a la cua del telesquí de la glacera de la Girose, a 3200 m d’alçada.
El cas és el que el dia és radiant, el panorama magnífic i tot el que a la vista tot està ratllat. Fins ara els guies han encertat totes les decisions i hem ratllat com bojos. Si fem els itineraris habituals de La Grave, no trobarem gran cosa per ratllar i en tenim més ganes (mai en tenim prou).
Fem-los confiança un cop més! Pugem fins al final del telesquí. A 3550 m bufa una mica de vent, però la panoràmica que s’hi obre et fa oblidar la resta. Fem una baixada d’escalfament: avui no ens llencem esmaperduts muntanya a vall com els dos últims dies i donem opció a les cames a entrar en calor progressivament.
L’Eric obre camí i no sé com s’ho fa, però troba el raconet que encara no estava ratllat i comencem tal com ens agrada. Guai!
Tornem a pujar fins a la cota 3550 i aquest cop baixem cap a l’oest. Cap a la vall de Chirouze, que és l’itinerari que ens han proposat. Després d’un primer tram de neu excel•lent, però ja trepitjada, s’obre davant els nostres ulls una coma amplíssima, llarga i completament verge. La tranquil•litat amb la que hem començat el dia s’evapora en un instant, se senten els primers crits de guerra i darrere l’Eric, tots embogits a fer traça. A la majoria ens cal parar a mitja baixada a recuperar l’alè. A cada viratge la neu s’aixeca juganera. Au va, encara queda per ratllar. L’Eric ens espera un centenar de metres per sota. 

Un cop més queda clar que calia fer cas als guies. Seguim baixant, mentre la vall va prenent forma. Les parets s’acosten i gaudim d’un itinerari per a nosaltres sols, amb una neu óptima. La canal va prenent forma, cada cop més estreta, fins que hem de baixar derrapant i arribem al punt del ràpel. Aquest era el problema per decidir si fer o no fer aquest itinerari: por de perdre massa temps al ràpel el darrer dia. Cal salvar un desnivell de pocs metres, uns dotze, calculo. Els guies munten la instal•lació i amb els esquís penjats a la motxilla anem passant d’un en un. Les fotos des de baix directes a xarxes socials!
L’espera del ràpel es fa una mica llarga. Quan ja hem baixat tots, seguim els descens. Hem baixat ja força de cota i trobem arbres i vegetació variada que cal anar esquivant. Darrere els guies, buscant el millor camí. Aviat el gruix de neu deixa a la superfície pedres i cal anar en compte. Hem de creuar una tartera, descalçar-nos els esquís i grimpar un xic. La neu ja està transformada i resulta una mica complicat. Superem aquest tram i la carretera ja és bastant a prop.
Quan arribem a la carretera és vora la una: hem estat baixant una bona estona. Han estat uns 2200 m de desnivell que hem baixat d’una tacada, amb ràpel inclòs. Aquest tipus de descensos és el que fan de La Grave un lloc conegut de tots els freakies del fora pista.
Ens cal fer auto-stop per tornar a la base del telefèric o a l’hotel per recollir i fer camí cap a casa. La majoria del grup opta per la segona opció, però quatre infatigables decidim continuar amb els guies i fer la darrera baixada.
De tornada a la cota 3200 encarreguem unes pizzes i ens les cruspim mentre gaudim del moment. En el bar estan preparant un espectacle de màgia per a nens! Aquest tipus de coses només es veuen aquí. A la terrassa la música convida a ballar, sense importar gaire el pes de les botes.
Amb els carbohidrats de camí als nostres budells, nosaltres enfilem cap les interioritats d’aquesta muntanya magnífica. Demanem fer la famosa canal de la Banana i dit i fet. Aquest cop no hi tenim dubtes.
La pausa i els carbohidrats han fet el seu efecte i les nostres cames tenen ganes de lliscar més. Aquesta baixada és quelcom de molt especial: no trobem gent, el sol darrere nostre projecta les nostres ombres i la neu es deixa fer de tot. Gairebé no parlem. La sensació és de pau, de satisfacció. Estem escrivint una pàgina de la nostra vida sobre aquests esquís, sota la tutela d’aquesta glacera imponent, assaborint una màgia real, palpable en cada gir.
Arribem a la Banana i seguim amb aquest esquí-zen. Des de baix de la canal, mirem enrere i un plec de neu ens pica l’ullet. No calen les paraules. A reveure La Grave!

Manu LL.





 
 

Xavi Fernández Viatges S.L. - B63494546 - Licencia de Agencia de Viajes mayorista y minorista. GCMD-178 IATA 782838-1
Inscrita en el Registro Mercantil de Barcelona,Tomo 36556, Folio 200, Hoja 293597, Inscripción 1a