BLOG XFV
19 de febrero de 2015

Arriba el tant esperat dia 6 de febrer: el divendres en el què marxo més d’hora de la feina per anar a casa, recollir tot l’equip d’esquiar prèviament preparat i trobar-me amb la resta de fanàtics del  powder.  A l’aeroport de Barcelona coincidim uns quants i la resta en aterrar a Venècia, a la cinta que treu l’equipatge oversize. El que sí que és fora mida són la il•lusió i alegria que portem a sobre. Alguns fa temps que no ens vèiem, altres hem anat mantenint contacte, però hi ha molt bon rotllo: ha estat nevant aquests dies… segur que ratllem… porto esquís nous, patí 110!…
En Xavi Fernández (de Xavi Fernández viatges) , amb el cap més serè, ens aplega i ens condueix a l’autocar que ens portarà a tots nosaltres fins a Arabba, al cor de les mítiques Dolomites. A l’última part de la carretera comencem a trobar neu, neva suaument, la llevaneus neteja la carretera… això es posa interessant.
Arribem a temps de sopar a l’hotel Evaldo (****): tot un luxe pels freeriders ansiosos de neu. Com de costum en aquestes sortides, dos dels guies, en Marcello i en Luca, ens acompanyen al sopar i així ens fan cinc cèntims de com estan les coses per demà, en Xavi anuncia els grups i els detalls per l’endemà.

I arriba l’endemà! Esmorzar potent i cap a pistes, al telecabina de Porta Vescovo (1602 – 2478 m) . Hi havia anunciat vent en alçada, però no sembla que n’hi hagi. Ja veurem. Ens trobem amb els quatre guies, reparteixen el material de seguretat i cap amunt a les nou en punt. Direcció a la Marmolada, la glacera més gran de la zona. Enllacem varis remuntadors, pugem, baixem i és una llàstima no badar un instant per contemplar el panorama excepcional que se’ns obra davant els ulls: parets verticals de roca vermellosa, amb estries de neu, com vetes de greix d’un sucós pernil gegantí. Boscos d’avets altius amb les branques plegades pel pes de la neu acumulada. Tot un espectacle que deixem enrere per arribar a la Marmolada
Des de Malga Ciapela (1446 m) surt el primer telefèric i el darrer arriba a la Punta Rocca (3269 m), molt a prop del cim més alt del massís (3342 m). Des d’aquí deixem enrere les pistes i trepitgem neu verge. Les últimes nevades han deixat gruixos entre 30 i 50 cm, segons la zona. La neu està una mica compacta per efecte del vent que ha bufat, però és una delícia deixar la nostra empremta en aquestes llargues pales, de pendents bastant regulars. Un desnivell considerable en un entorn excepcional. Fem un total de tres descensos, els dos primers traçant diferents variants entre les arestes rocoses de Sasso Undici i Sasso Dodeci i la tercera passem a l’est de Sasso Undici, per tal de fer una parada a menjar a un autèntic refugi històric, el Piam de Fiaccioni.
El nostre guia, en Paolo Tessi de Cortina, se les empesca per trobar sempre algun tram per estrenar. Refem forces contemplant el llac de Fedaia colgat de neu, mentre un helicòpter provoca allaus controlats a la banda de solana. Per tornar, passem pel Passo Padon (2370 m), des d’on el guia ens porta a baixar pel bosc. Malhauradament, hi ha massa neu i l’excursió resulta una mica complicada, obrint-nos pas entre matolls en un terreny verge. Més endavant, ja en un bosc d’avets, el trajecte resulta més agradable, però amb algun pas complicat per salvar el riu. Coses del free-ride!
Anem a petar a un llogarret anomenat Ornella, on ens recull un taxi i ens porta a l’hotel, no gaire lluny.
Després de l’intens dia, intens físicament i en emocions, ens relaxem a l’spa de l’hotel: completíssim amb un munt de variants més o menys aquàtiques per recuperar el cos i la ment.

I arriba el segon dia, ja una mica asserenats després d’haver-nos desfogat el dia abans. Preveient que el dia seria ventós, avui sí s’ha complert la previsió, ens han organitzat taxis per dur-nos a la zona de Cortina d’Ampezzo on s’espera que no bufi tan fort. El transport ens deixa al coll de Passo Falzarego (2105 m). En baixar dels taxis el vent castiga amb violència. Ens apressem a agafar el telecabina que du al refugi de Lagazuoi (2752 m) abans no el tanquin per culpa d’aquest vent.
Un cop al refugi, fora de l’abast del vent, els guies ens informen de la situació (prou evident) i el pla serà fer pista, ja que no podem sortir-ne en aquestes condicions. Així doncs, ens protegim bé la cara i baixem esquiant fins al Passo Falzarego i d’aquí cap a Cortina, fent una mica de fora pista (l’únic del dia).
A mida que ens acostem al poble de Cortina entenem per què aquest indret és la meca de la jet-set italiana a l’hivern. El poble, en el fons d’una ampla vall, està envoltat per les característiques masses calcàries, fortament retallades, amb parets verticals de vertigen. I a les crestes, s’aixequen altes columnes de neu empeses per la força del vent infatigable. Espectacular!
L’elecció dels guies ha estat encertada perquè les pistes queden a recer del vent i són molt boniques. Hi ha forts pendents (vermelles o negres de veritat): Vertigine Bianca n’és un exemple de nom il•lustratiu.
A falta d’emocions més fortes amb la neu, algun company prova fortuna amb les txurris locals, sense gaire èxit, per cert (cal reconèixer que valia la pena intentar-ho).
La idea original dels guies era tornar esquiant fins a Arabba, però aquest vent maleit ens ho impedeix i hem de tornar de nou amb taxi. Una llàstima…
Ha començat a nevar sense gaire ganes, però el vent no afluixa. Des de les finestres de l’hotel hem observat amb preocupació com el vent continuava sense descans a la nit i la neu ja havia parat de caure. Veurem què podem fer demà. De moment, ens estovem una mica les ànsies a les aigües de l’spa.
L’hotel ens ofereix un aperitiu avui a les 7 i després de sopar hi ha la opció d’anar a veure el Barça a un bar del poble. Som-hi!

En llevar-nos el dilluns comprovem resignats que el vent segueix en peu de guerra. Almenys, el Barça va guanya ahir vespre! Al capdamunt de Porta Vescovo la tenalla del vent gairebé ens impedeix baixar la pista negra. Cal arraulir-se per poder reduir-ne la seva força i escapolir-nos pista avall. Escalfem cames amb un descens de gegant especial, sense gent, ni prudència que ens freni. L’estat de la neu és sorprenentment bo. Ràpida, però amb adherència per baixar amb seguretat.
A la vista de la meteo, en Paolo ens proposa fer la volta al massís de Sella, l’anomenada Ronda Sella. Torna a ser un pla més aviat turístic, fer les pistes tot contemplant aquestes meravelles naturals, ja que els remuntadors que pugen més amunt donant opció als itineraris fora pista estan tancats (adéu siau couloirs).
Aquesta volta recorre uns paisatges fascinants. Les amples valls dels Dolomites estan coronades i esquitxades per aquests parets irregulars de tons rogencs i pintades de blanc nevat. És impossible cansar-se de contemplar aquest prodigi de la natura.
Passem per diferents sectors del domini: Val di Fassa / Carezza, després Val Gardena, continuem per Alta Badia, ja assolint la meitat d’aquest recorregut de fantasia. Però de sobte, en Paolo llegeix un missatge al mòbil d’un altre dels guies: “Passo Pordoi aperto”.


Ens comunica la notícia i la decisió és unànime: no hi perdem ni un segon. El Passo Pordoi ens espera. Desfem el camí de la Ronda tan ràpid com podem. No aniríem més ràpid si ens perseguissin una colla d’ossos polars famolencs. Fins que divisem el telecabina que s’enfila al Passo desitjat.
La notícia encara no s’ha escampat i per un vegada no pugem enllaunats com sardines. El viatge del telecabina ja paga la pena. Davant nostre el couloir s’atansa. Forcella Pordoi és com li diuen els locals. Unes parets  verticals de 30 ó 40 m guarden el pas i creixen vàries vegades més en alçada més avall.  Una mena de brecha de Rolando, però més alta i estreta.
En Paolo ens obliga a beure alguna cosa calenta i fer un pipi per tal de que arribem en condicions òptimes (ens deu veure una mica esvarats). Quan ens calcem de nou els esquís a 2950 m d’alçada sembla que el vent s’hagi entestat en fer-nos desistir de la nostra decisió, però la nostra voluntat és ferma.
En l’aproximació a la boca del pas el torb ens encega, la natura vol preservar l’indret mític de més visitants. No obstant això, aviat deixem enrere la fúria eòlica i els nostres ulls s’admiren de la bellesa de la roca i la neu. Cal fer encara una mica de derrapatge per tal d’esquivar algunes pedres, però ja hi som.
Un desnivell de 700 m s’obre als nostres ulls i comença el descens. Gir, darrere gir, els cinc sentits concentrats en el moment. Saps perfectament que aquesta experiència que estàs vivint ja no la oblidaràs.
En arribar a la base, ens apressem a pujar per repetir. Ja al capdamunt les bufetades del  vent intenten barrar-nos el pas de nou, però seguim endavant i la bellesa de l’entorn torna a captivar-nos. En Paolo s’empesca una variant i tornem a estremir-nos com el primer cop… poder més i tot, assaborint intensament el moment, sense la impaciència del primer cop. Ben bé com el sexe.
I el rellotge marca el pas constant del temps i ens diu que és hora de tornar. Hem de ser puntuals a la cita amb la resta del grup. Amb els nostres cossos amarats de satisfacció enfilem cap a Arabba, encara amb temps per fer una birreta en un bar de pistes de disseny avantguardista (no oblidem que estem a Itàlia, on tot és possible).
I després ja a compartir les sensacions amb la resta de companys: jo ho he fet dues vegades… doncs jo quatre… apa on vas a parar… que sí, home que sí…

Text i fotografies: Manu Llabrés

Un comentario para “CRÒNICA DE FREERIDE A LES DOLOMITES”

  1. XAVI FERNANDEZ dice:

    Mil gràcies Manu!!!! repetirem i aviat….gasssssssssssssssssssssssssss

Deja un comentario

 
 

Xavi Fernández Viatges S.L. - B63494546 - Licencia de Agencia de Viajes mayorista y minorista. GCMD-178 IATA 782838-1
Inscrita en el Registro Mercantil de Barcelona,Tomo 36556, Folio 200, Hoja 293597, Inscripción 1a