BLOG XFV

Archivo de la categoría ‘ESQUI’

9 de febrero de 2017

Esquí a Kicking horse i Revelstoke: muntanyes majors!

Gener 2017

21/01
Anys enrere (molts) hi havia l’anomenat “tren dels esquiadors” que sortia ben d’hora, ben d’hora de Barcelona cap a Ribes i La Molina per aprofitar un dia sencer a la neu. Eren quatre hores de trajecte d’anada i quatre més de tronada. Ara tenim el “vol dels esquiadors”, també surt ben d’ hora d’ El Prat i en unes quantes hores més et deixa a Calgary.
Efectivament, a les quatre de la matinada d’aquest dissabte sovintegen les motxilles Ultravox i les fundes d’esquí al voltant dels mostradors de KLM a El Prat. Somriures d’orella a orella malgrat les cares de son.
Sense cues a aquestes hores, aviat ens trobem davant una beguda calenta i després embarquem. A Schiphol tenim temps de tafanejar una mica i petar la xerrada amb els col·legues: enguany ha caigut al Pirineu la nevada més bèstia de les darreres temporades just quan nosaltres ens embarquem cap al Pacífic. Què hi farem?Pel·lícula / menjar / sèries / menjar / música / menjar: farcits com a porcs per Sant Martí arribem a destí: per la finestra de l’avió albirem una plana nevada immensa a banda i banda. Com a teló de fons, molt al fons d’aquesta plana massa plana i avorrida, les Rocalloses trenquen la monotonia.
Amb els cotxes de lloguer ens endinsem en aquesta barrera de muntanyes esquinçada per la Transcanadian Highway #1. Ens dirigim a ponent, cap al sol que ja s’ha amagat darrere els cims nevats. Aquesta carretera transita per una vall ampla, de dimensions colossals. Tot aquí és molt més gran, desmesuradament gran. Per sort en aquesta latitud els capvespres s’allarguen, de forma que aquesta mitja llum ens permet admirar el paisatge que s’escola pels nostres ulls com en un documental: Banff, Lake Louise i molts quilòmetres després, ja completament fosc, arribem a Golden.

22/01
A les set seiem a menjar l’esmorzar que ens han preparat la Sherry i el seu marit en Gwendal, amo dels fogons del B&B. Una gent extremadament amable.
Retirem el polsim de neu que ha cobert els cotxes durant la nit i en vint minuts ens plantem a Kicking Horse: lloguer de material, forfaits i tot a punt per estar a les nou a la cua del Golden Eagle Express. En pocs minuts supera un desnivell de 1160 m i ens deixa al capdamunt del Eagle’s Eye (2.350 m). Des d’aquest punt es té accés a bona part de la zona esquiable de la estació, tot i que molts descensos marcats requereixen patejar una mica. De moment, cel tapat i boira aquí dalt.

Per la primera baixada d’escalfament el Xavi tria el Bowl Over. Fa ja alguns dies que no neva i tot el que veiem està ratllat. No obstant això, la qualitat de la neu és bona i el nostre grup baixa a bon ritme. Per la següent baixada triem la banda oposada, el Crystal Bowl. A mig descens agafem la mítica cadira Stairway to Heaven, que dóna accés al punt més alt de la estació (2.450 m). Al peu de l’escala també hi ha boira i deixem aquest fora pista per un altre moment. Ens endinsem al bosc, que té bona neu i és prou divertit. Les pícees, els arbres característics d’aquesta zona, són una mena d’avets esvelts i de grans dimensions que creixen prou separats i deixen espai per esquivar-los còmodament.

Dinem al restaurant del Eagle’s Eye i per pair bé enfilem la patejada del Terminator Peak (2.409 m): esquís a la motxilla i en uns quinze minuts fem cim pujant per la carena. Baixem pel vessant oest on hi ha bona neu i acabem de nou al bosc. Fem un parell de baixades amb diferents variant pel Bowl Over abans de tancar el dia amb una cerveseta a la base. 7400 m de desnivell negatiu, no està pas malament per ser el primer dia.

 

 

23/01
De nou a les nou, dels primers a la cua. Avui molt poca gent. Boira a la vall i cel cobert a dalt, però diuen que s’obrirà. Cinc del grup han marxat a fer heli-esquí. La resta amb el Xavi de guia , fem una primera baixada d’escalfament i la resta del dia ens concentrem en el Crystal Bowl. Surt el sol i aprofitem per pujar l’escala al cel i provar diferents descensos (n’hi ha un munt de diferents) per la White Wall i sota el telecadira.
Amb el sol il·luminant-ho tot l’espectacle és magnífic, aquests arbres que senyalen el cel i tu, petit per fora però gran per dintre, formant part d’aquest entorn únic: un somni esdevingut realitat.
Avui dinem a la base i calculem uns quants descensos meteòrics per agafar la darrera cadira just abans de que tanquin i ser els darrers a les pistes.
Nova cerveseta i comentar la jugada: avui hem fet uns bon grapat més de metres de desnivell i ens hem sentit amos de l’estació. Tornant a Golden, les muntanyes enceses amb el foc rosat del sol ponent, travessem el riu Columbia quasi glaçat per complet mentr

 

 

e un comboi de mercaderies arrossega la feixuga càrrega de contenidors amb un fort retruny de les vies: this is America, my friend. Al B&B els companys que han agafat l’helicòpter estan exultants per l’experiència. A més, han ensopegat el millor dia.

24/01
Dia radiant, cel blau, sense vent, panorama de 360º de muntanyes i valls, boscos densos i neu, molta neu arreu. Escalfem fins l’Stairway, pugem les escales i toquem el cel amb les puntes dels dits: baixada fins la base. Alguna baixada més i decidim anar a provar el T2 (Terminator 2 Peak), que queda una mica més enllà del T1 (no puc evitar pensar en les targetes de TMB!).
Passem de llarg el corriol de la carena del T1, remem una mica i quedem encarats al Super Bowl: alguns ja en tenen prou i tiren cap a baix. Els altres ens traiem els esquís, els muntem a les motxilles i comencem l’ascens al T2.
Es tracta d’un corriol entre pícees carregades de neu, una gran timba verge a la dreta, el corriol es cargolan a estones al voltant d’un roc, d’un tronc, s’enfila en un rappel, continua en un replà de recuperació i de nou amunt cap al niu d’àligues: l’èpica del free-ride.

I en arribar al suposat niu, et trobes una carena i a la teva esquerra queda una coma que s’inclina humilment cap a la vall mostrant els seus encants, encara no totalment explotats: neu brillant i sensual. Ofereix mil i una possibilitats de traçar-la. Uns trien una canal, altres proven una mica més enllà de la frontera de l’estació i tots ens retrobem al pla de sota, per contemplar satisfets la generositat de la muntanya.
Ara bosc, ara camp obert, dreta, esquerra, flanqueig, pel dret: no és un descens, en són molts. Cadascú tria el seu. Neu dúctil, traces suaus, la muntanya s’esmunyeix sota els nostres esquís.
Dinem a la base amb el ferm propòsit de tornar a gaudir del T2. El nostre relat arrossega uns quants companys més cap aquest cim. Des de dalt estant la visió d’aquestes immenses extensions al nostre voltant inflama els ànims i tornem a gravar un altre record inesborrable.
I alguns som d’aquesta pasta de cabra que en arribar a la base volem encara més. Comencen a caure flocs de neu. Som cinc que tornem amunt del T2. Aquesta és la baixada definitiva, en comunió amb la natura, en comunió amb els elements. L’estació s’ha buidat de gent i la muntanya ens agraeix la nostra fidelitat. Ella ens ha triat i nosaltres la fem nostra.
En acabar, tornem als cotxes i enfilem directament carretera cap a Revelstoke. Passem sense problemes el Rogers Pass (1.330 m), més enllà del Glaciers National Park i acabem sopant a una pizzeria a Revelstoke. Dia complet.

25/01
Avui es lleva boirós, amb una feble nevada i gris, tot gris. Un grup de sis ha marxat a fer heli-esquí, però afegim al grup un altre català que viatja tot sol. Revelstoke es venta de tenir el desnivell esquiable més gran de tota Amèrica del nord. Escalfem en una pista negra (sense comentaris): la visibilitat a la part alta és txunga i a la part baixa la neu està prou dura. És ja el quart dia seguit d’esquí i el cansament acumulat es nota.
Per la segona baixada tirem cap al North Bowl, on no veiem gran cosa, però la neu està millor. Ens endinsem en el bosc i aquí la neu està prou bé. Decidim pentinar aquest bosc a les dues bandes del telecadira The Ripper. Ha començat a nevar. A un company se li trenca una fixació a mitja baixada i hem d’ajudar-lo a arribar a la cadira. Per sort, tenen esquís en préstec per cobrir aquestes emergències i pot esquiar fins la botiga de lloguer. La resta flipem a les banyeres del bosc, esquivem, surfegem, ens ajupim i gaudim, gaudim, gaudim.
Dinem i continua nevant feblement. Repetim bosc. Aquests boscos són magnífics. El tou de neu tapa totes les soques i altres entrebancs, els arbres estan prou separats i el paisatge és inigualable.

26/01

Ben aviat, com sempre amb en Xavi, ens venen a recollir a l’hotel: signem els descàrrecs de responsabilitat i pugem als cotxes de l’organització del cat-ski. A uns 45 Km direcció oest tenen una muntanya en concessió. Els tot terrenys enfilen uns 10 Km de pista amunt, tot nevat fins arribar al punt de trobada amb les retracs, que en diem nosaltres. Avui som tretze, el nombre just per ocupar totalment la cabina d’un d’aquests vehicles. Primer ens pugen a un pla on una de les guies, la Rachel, ens fa la xerrada de seguretat pertinent i fem pràctica de cerca i desenterrament de víctimes d’allau amb una motxilla. Fet això, ja podem començar.
De nou a la cabina de la retrac pugem més amunt, a banda i banda tot powder. Estem ansiosos de saltar fora i començar a baixar. El dia rúfol, per variar. Al capdamunt boira i sota la boira tots els matisos de gris: blanc-gris, verd-gris, gris-gris, però això no afecta els nostres ànims que estan al màxim.
I ara hem de parlar de la guia del nostre grup, la Jessica: una rossa simpàtica i extravertida de riure franc i mirada torbadora. Ens té a tots embruixats. La Jessi (ja hem agafat confiança) ens porta primer per un bosc bastant dens, que deu servir com a prova de nivell. Ens en sortim prou bé. Ens recull la retrac (el “gato” que diu ella, tan bufona) i així anem tastant aquest champagne powder com l’anomenen per aquí. Per dintre el bosc seguim la tàctica “buddy” o de tenir un col·lega amb qui hem de mantenir contacte per evitar que ningú es perdi.
Cal aprendre a manegar-se amb aquests esquís tan amples, però quan els hi perds el respecte, és una neu summament fàcil. La sensació és veritablement de surar per damunt la neu. Els boscos són oceans blancs, amb onades i salts, per on evolucionem amb tota llibertat. Pendents forts o suaus, tot passa bé. Sí, és cert, de tant en tant alguna caiguda, algú es menja un arbre, però sense més importància. La Rachel i en Chris tanquen files i recullen a qui pugui quedar despenjat.
La sensació és d’estar protagonitzant un d’aquests vídeos publicitaris del Canadà amb els que tot hem somiat en algun moment i veus que tu també pots fer-ho amb aquesta neu i aquest paisatge magnífic. Cada baixada és millor que l’anterior, a

nem menjant i bevent a la cabina de la retrac, per no perdre ni un minut, fins que arriba la baixada pel bosc cremat amb la millor neu, el pendent més ajustat, el desnivell més gran, però és la darrera…

27/01
Avui hem començat el dia més tranquils que de costum. Amb la ressaca del cat-ski, jornada memorable, ens costa posar-nos les piles. La grisor del dia i la boira tampoc ajuden. Però és el nostre darrer dia d’esquí al Canadà i l’hem d’aprofitar.
Pugem amb el telecabina de The Stroke per comprovar que la boira segueix enganxada a l’arribada i ens frena per explorar el que hi ha més enllà. Esperem que escampi al llarg del dia.
Les cames, en vaga, no volen seguir les ordres del cervell. Anem cap a The Ripper, però els bumps, genolls amunt i a baix, ens acaben de desmuntar. No sembla que hàgim de fer res de bo, avui.
A la pista Vertigo, les cames segueixen sense motivar-se. Acabem separant-nos en grups: uns a fer bosc, els altres pista i ja ens trobarem per dinar plegats.
El Revelation Lodge està a petar de gent. El dia no convida massa: fa una mica de vent humit i el fred s’escola per les costures. En acabar de reposar combustible, el Xavi, el Joan i jo  decidim provar a fer la patejada de més amunt, la que la boira ens ha tapat cada dia. Ara o ves a saber quan. Tota la pujada del telecabina discutint: ara bufa vent, s’ha d’obrir. Que va, això no s’obra de cap manera. Cap dia ha estat tapat. Fins que es desplacen les portes de la cabina i veiem el camí clar cap amunt. Els cors bategant ràpid, l’esguard fixat en els graons de neu que tenim al davant. Són només cinc minuts de caminar i ens trobem en un entorn de neu fresca a banda i banda. Increïble. Ens calcem els esquís i seguim flanquejant fins arribar a una pala ampla i generosa. Per nosaltres tres.
Aquí la neu està trepitjada, però no massa, prou bé. La pala acaba en un tub estret o alternativament es pot flanquejar a l’esquerra: triem el tub. Hem d’esquivar seracs de cornisa que han rodolat fins aquí. Un salt. La neu és excel·lent. Arribem al bosc, un rierol i seguim tots tres endavant, gaudint de cada viratge, triant el nostre camí.
En no trobar ningú, ens entren els dubtes: anem bé? Ens hem perdut? Seguim explorant. Bosc. Canal. Més bosc. Arbres colossals. I sí, anem bé, aquest itinerari s’anomena Big Woody.
Arribem al telecadira dos minuts més tard de l’hora de tancament, però ens permeten pujar-hi i ens retrobem amb la resta de la penya al The Stroke. El cel blau s’obre pas entre els núvols i decidim fer una altra assignatura pendent, just a l’extrem oposat: Jalapeño.
Flanqueig i de nou trobem una neu excel·lent i poc trepitjada: xalem al bosc, ens perdem, ens retrobem. Quin regal! I tornada cap a la base, carvejant amb cura, brodant les banyeres. Final feliç!

Gracies Xavi Fernández per tota la organització!!! Com sempre sortida de esqui  memorable. Ara a esperar la del pròxim any.
Manu Llabrés





4 de noviembre de 2016

Este año hay 3 salidas programadas de esquí con Xavi Fernández de acompañante.

FREERIDE CANADÁ para descubrir los descensos más vertiginosos  en KickingHorse y Revelstoke . Esta salida ya está completa!!

Y la tradicional salida FREERIDE a LA GRAVE , Del 03 al 06 de Marzo. ya son 15 años consecutivos de éxito… . Recordad que La Grave es el paraíso del freeride!!!! FREERIDE AUSTRIA,  REITH/KITZBUHEL  del 10 al 13 de Febrero para poder Disfrutar de un paisaje único . Dejaros seducir por la magia de una leyenda en el corazón de los Alpes: Kitzbuhel. Quedan pocas plazas!!!

Todas las salidas son sólo para esquiadores expertos.

Para mas información de cada una de estas salidas consultad nuestra web:

 http://www.xavifernandezviajes.com/destino-esqui-salidas.php  

Y por supuesto os podemos organizar vuestros viajes de esquí a medida de vuestros gustos, nivel de esqui etc!

Xavi Fernández es un experto y os podrá asesorar al detalle. Podéis enviar un mail a xavi@xfviajes.com o llamar al teléfono 932099862.

LA NIEVE ESTÁ AL CAER!!

BUENA TEMPORADA A TODOS!!!

 

 





14 de marzo de 2016

4 – 7 / 03 /2016
La carretera a l’alçada de la presa de Chambon (Oisans) està tallada per una esllavissada, que cal reparar en profunditat. Això ens obliga enguany a sortir més aviat per tal d’ evitar trobar-nos tallada la pista provisional d’accés a La Grave.
Així doncs, abans de les 9:30 del matí de divendres ja estem al cotxe, rumb a la mítica “no estació”. Dinem a l’alçada de Montpeller, molt curosos amb els radars que infesten les autopistes franceses, ja que les multes ara ja creuen la frontera. Amb aquest horari, creuem un Grenoble del tot fluid. Muntanyes nevades, neu recent. I se n’espera més per aquesta nit. Un dels companys de cotxe, un “meteo-freak” va consultant vàries webs al llarg del viatge i decidim quedear-mos amb la previsió de mig metre per aquesta nit.
Sopar a Au Vieux Guide, per no faltar al costum a les 7 hores, aquest cop. Anem a dormir que no s’albira cap nevada, pensant que totes les webs que hem consultat han errat en la previsió.

DISSABTE
Només sonar el despertador salto a córrer les cortines i… sí, està nevant amb ganes i el paisatge de davant de l’hotel té una bona capa de neu nova. No s’hi veu gaire lluny, però n’hi ha prou per presagiar una jornada potent, fent traça.
Esmorzem sense treure ull a la finestra, continua nevant. El Xavi ens avisa que els guies han pogut creuar el port del Lauteret i estan de camí. L’estació obrirà més tard, ja que en aquestes ocasions de “paquet” cal esperar l’informe de la comissió d’apertura que puja a inspeccionar les condicions del terreny.

Els guies arriben, Jean Pierre i Eric, reparteixen el material de seguretat i a les 9 baixem a l’estació del telecabina. Aquest cop, podem calçar-nos els esquís davant mateix de l’hotel i baixar esquiant fins al telecabina. Allà els freaks habituals d’aquestes ocasions ja han aparegut i es mouen nerviosos arreu. Tots esperem l’informe. De moment ja sabem que tenim un risc 4 d’allaus.
I arriba l’informe, cal vigilar les zones propenses a allaus, els pendents més forts. Terminantment prohibit esquiar sol. Només obert el primer tram del telecabina, fins la cota 2400. I alguna recomanació més que he oblidat. Un cop acabat, tots a la cua i cap amunt.La primera baixada és absolutament demencial. Esquís ajudeu-me a trepitjar aquest mantell blanc, sota la nevada que no para, vull tenir el meu tros de neu. I amb aquesta mena de pregària pagana al cap, sortim darrere el guia a ratllar i no parar. Han caigut uns 40-50 cm de neu (les previsions no anaven malament) i la qualitat és excel•lent. Els esquís llisquen sinuosament, descrivint tot allò que el cervell els mana, sembla molt fàcil esquiar. Primer les comes obertes, després entre mig d’arbres i arbustos escadussers, jugant a fer eslàlom entre ells, després ja dintre del bosc de coníferes imponents, totes vestides de blanc.
Les sensacions són brutals. Arribem a l’estació intermèdia i la cua que s’hi ha format ens fa desistir de quedar-nos allà i decidim tirar fins al capdavall. L’estat de la neu és perfecte fins al bell final del descens. Després toca pujar amb els esquís a l’esquena fins l’estació de sortida. Són 50 m de desnivell, però serveixen per repassar mentalment el que acabem de fer i tornar a gaudir-hi. Les cames rondinen per l’esforç realitzat, sense temps d’escalfar, però el free-riding ja té aquestes coses.
A la següent baixada ja està la muntanya decorada amb les signatures de tots. Tothom a buscat el seu raconet per deixar-hi la seva efímera empremta. La neu és bona i abundant, així doncs tornem a gaudir d’allò més.
Abans de fer la tercera baixada decidim anar a dinar (horari francès) i trobem la garita de la cota 2400 bastant lliure. Plat du jour, lasagna, les postres especialitat de la senyora, entre les que surt la líder indiscutible, la tatin, menja de déus.
Quan hem acabat, el local està a rebentar, així que hem fet bé de dinar més prest. Fem una tercera baixada i per la quarta en Jean Pierre ens porta a fer una diagonal sota mateix de la Meije. El sol s’ha fet espai entre els núvols i els relleus de la neu es mostren sensuals. Davant nostre s’obre una vall quasi intacta, esperant ser trepitjada pels nostres esquís. Els crits d’eufòria fan témer un allau, que sortosament no arriba. Hem fet un itinerari una mica apartat del camí més concorregut i el paisatge és esplèndid. Tots sols.
De nou fins a baix de tot (quarta patejada del dia!). Hi ha algunes desercions per fer una nova i darrera baixada. Ens ajuntem amb l’altre grup, on el cansament només n’ha salvat dos integrants, més els cinc del nostre. Nova diagonal cap a l’oest aquest cop. Ens dirigim cap a la canal de Les Freaux. El sol es pon darrere dels pic més alts sobre els nostres caps i anem deixant les traces més abundant darrere. L’Eric acompanya l’snow, que té dificultats evidents en aquestes aproximacions per mantenir cota. La resta amb el Jean Pierre. Tots igualment impacients per arribar a la canal.
Quan hi arribem, la vista és espectacular: una canal llarguíssima. El final amagat, no es veu, però s’intueix perquè acaba morint a la carretera, que tampoc es veu, però deu estar a baix, uns 1.000 m més per sota d’on som nosaltres.
El començament està una mica dur i irregular, però de seguida trobem bona neu i podem enllaçar un viratge darrere l’altra. Bumps i molta neu, però la qualitat és sensacional i es deixa fer…
Baixem un tram, parem, descansem i gaudim de l’experiència. Seguim més endavant. Són d’aquelles aventures d’esquí que es poden viure a pocs indrets com aquí. A més, estem sols. Tota la canal per nosaltres.
Creuem el riu, al fons de la vall i entrem amb els esquís al poble de Les Freaux. Satisfacció a totes les cares i torna a nevar. Hem fet un total de 5200 m de desnivell i tot indica que demà pot tornar a ser un gran dia.

DIUMENGEAhir vàrem votar acceptar la proposta dels guies i anar a Serre Chevalier (SC), ja que hi ha caigut més neu que a La Grave i possiblement hi haurà menys gent ratllant que aquí. La idea és agafar un remuntador de Le Monêtier les Bains que obre a les 8:30 i ser els primers en ratllar.
Ha nevat una miqueta aquesta nit (poder cinc centímetres més), però poca cosa. La carretera està bastant neta i passem el coll de Lauteret sense problemes.
Ens trobem amb els guies i pugem fins el telecadira Yret, que ahir no va obrir i dóna accés a zones fora pistes molt interessants. Som els primers a fer cua, ja qu

el vent bufa cada cop més fort), la qualitat de la neu no és tan bona. Ens hem tornat molt exigents.e obren a les 9:10. El termòmetre marca -14ºC i comença a bufar vent. A les 9:06 ja obren i tirem amunt. Mentre pugem amb el telecadira comencem a guaitar la immensa pala que queda sota la cadira, totalment immaculada, sense una sola traça. Ens hem de fregar els ulls per estar segurs de que no és un somni. De sobte, dos pisters surten del capdamunt i comencen a desvirgar la pala. Per un costat fa molta ràbia, però per l’altra ens permet comprovar que la qualitat i el gruix de la neu són immillorables.
Quan arribem a dalt, l’Eric ens indica que no esperem a reunir tot el grup i que seguim el Jean Pierre: Go, go!, crida. No val a badar. Sense discutir, seguim les instruccions i ens acostem a l’embocadura de la pala. Estem començant a traçar, quan ens passen dos eixelebrats, trepitjant els nostres esquís i el que faci falta, per tal d’avançar-nos. Sense temps a discutir, seguim endavant, a fer realitat el somni de fa uns minuts. Neu fins el genoll, powder en estat pur i tota la pala per triar: què més es pot demanar? Es pot demanar que els quàdriceps estiguessin més forts, perquè la baixada és llarga, però el cap mana i arribem fins a baix estremits de plaer.
L’Eric ha acabat clavant-li una bronca de campionat al del surf.
Tornem a agafar el mateix remuntador i aquest cop ens endinsem més enllà del rètol de perill, que marca l’àrea de free-ride. Passant sota la corda trobarem el que busquem: la vall del darrere del Cibout, al peu de la Barre des Écrins. Un llarg descens amb pales per estrenar.
Tornem a xalar. La decisió de venir aquí ha estat del tot encertada. Repetim aquest descens buscant noves pales i tornem a ratllar tota l’estona.
Uf. Això és massa. Les cames comencen a donar senyals de cansament, però el cervell vol més. Ens enfilem, fem un flanqueig bastant exposat i trobem una nova pala. L’exposició és sud i malgrat el fred (

El telecadira de Cucumelle ens mena fins el coll (2505 m) i des d’allà, esquí a la motxilla i ascensió al pic del mateix nom (2698 m). Són quasi 200 m de desnivell, que fem en una mitja horeta. No som els únics. Aquest pic dóna accés a moltes baixades free-ride. Gràcies a l’esforç de la pujada no sentim el vent, que comença a infiltrar-se per tot arreu.

El primer tros del descens està ventat (com no?), però després tornem a ratllar unes bones pales. Aquest guies són uns cracs. Ens endinsem al bosc, on hi ha uns gruixos de neu espectaculars i tot i estar ja traçat, és molt bonic i es baixa molt bé. Descens fins al capdavall.
Pugem a dinar a un bar amb terrassa. L’interior està ple i acabem cruspint-nos uns plats descomunals de pasta a la terrassa, amb tot la roba posada, guants i casc inclosos, alguns de nosaltres. El vent no minva. Beure la cervesa o cargolar els espagueti amb els guants posats dóna lloc a situacions molt divertides, però fot un fred!
Bé, no ens entretenim gens i sortim de nou cap al coll de Cucumel. Aquest cop pategem en sentit contrari, cap a la Tête de la Balme. Per sort el vent ens empeny l’esquena. Els guies volien fer una canal, però l’Eric s’avança per inspeccionar el terreny i recula, ja que no està prou bé. Fem un itinerari alternatiu i tornem a ratllar.
En acabar, els guies ens proposen un nou itinerari. Després de dinar ja hi ha hagut algunes desercions i ara se’n produeixen més. Caldrà remuntar a peu una mica (cinc minuts diuen) i després… ens agradarà. No tenim més dades. En quedem vuit.
Enfilem un itinerari de natura ideat per raquetes, però només s’hi veuen traces d’esquís. Cal pujar (dues vegades cinc minuts, segurament) i accedim a un corriol pel bosc prou txulo. Arribats a un punt, s’hi veu l’inici d’una canal bastant dreta, mig amagada entre arbres: allà hi anem. Tot per estrenar. El primer tram molt estret, no permet girar, però després s’eixampla i tornem a xalar. Una altra pala i ens endinsem al bosc.
Arribem a la base que són ja les 17:30 i hem fet powder tota l’estona. 7200 m de desnivell acumulat. Això no és Canadà, és millor!

DILLUNS
No tenim les idees clares. Els guies ens proposen fer un descens per la vall de Chirouze, però no n’estem convençuts. Ahir nit a l’hora de sopar vàrem quedar no fer-lo i fer baixades més clàssiques de La Grave, però aquest matí els guies insisteixen: feu-nos confiança, gairebé ens imploren a la cua del telesquí de la glacera de la Girose, a 3200 m d’alçada.
El cas és el que el dia és radiant, el panorama magnífic i tot el que a la vista tot està ratllat. Fins ara els guies han encertat totes les decisions i hem ratllat com bojos. Si fem els itineraris habituals de La Grave, no trobarem gran cosa per ratllar i en tenim més ganes (mai en tenim prou).
Fem-los confiança un cop més! Pugem fins al final del telesquí. A 3550 m bufa una mica de vent, però la panoràmica que s’hi obre et fa oblidar la resta. Fem una baixada d’escalfament: avui no ens llencem esmaperduts muntanya a vall com els dos últims dies i donem opció a les cames a entrar en calor progressivament.
L’Eric obre camí i no sé com s’ho fa, però troba el raconet que encara no estava ratllat i comencem tal com ens agrada. Guai!
Tornem a pujar fins a la cota 3550 i aquest cop baixem cap a l’oest. Cap a la vall de Chirouze, que és l’itinerari que ens han proposat. Després d’un primer tram de neu excel•lent, però ja trepitjada, s’obre davant els nostres ulls una coma amplíssima, llarga i completament verge. La tranquil•litat amb la que hem començat el dia s’evapora en un instant, se senten els primers crits de guerra i darrere l’Eric, tots embogits a fer traça. A la majoria ens cal parar a mitja baixada a recuperar l’alè. A cada viratge la neu s’aixeca juganera. Au va, encara queda per ratllar. L’Eric ens espera un centenar de metres per sota. 

Un cop més queda clar que calia fer cas als guies. Seguim baixant, mentre la vall va prenent forma. Les parets s’acosten i gaudim d’un itinerari per a nosaltres sols, amb una neu óptima. La canal va prenent forma, cada cop més estreta, fins que hem de baixar derrapant i arribem al punt del ràpel. Aquest era el problema per decidir si fer o no fer aquest itinerari: por de perdre massa temps al ràpel el darrer dia. Cal salvar un desnivell de pocs metres, uns dotze, calculo. Els guies munten la instal•lació i amb els esquís penjats a la motxilla anem passant d’un en un. Les fotos des de baix directes a xarxes socials!
L’espera del ràpel es fa una mica llarga. Quan ja hem baixat tots, seguim els descens. Hem baixat ja força de cota i trobem arbres i vegetació variada que cal anar esquivant. Darrere els guies, buscant el millor camí. Aviat el gruix de neu deixa a la superfície pedres i cal anar en compte. Hem de creuar una tartera, descalçar-nos els esquís i grimpar un xic. La neu ja està transformada i resulta una mica complicat. Superem aquest tram i la carretera ja és bastant a prop.
Quan arribem a la carretera és vora la una: hem estat baixant una bona estona. Han estat uns 2200 m de desnivell que hem baixat d’una tacada, amb ràpel inclòs. Aquest tipus de descensos és el que fan de La Grave un lloc conegut de tots els freakies del fora pista.
Ens cal fer auto-stop per tornar a la base del telefèric o a l’hotel per recollir i fer camí cap a casa. La majoria del grup opta per la segona opció, però quatre infatigables decidim continuar amb els guies i fer la darrera baixada.
De tornada a la cota 3200 encarreguem unes pizzes i ens les cruspim mentre gaudim del moment. En el bar estan preparant un espectacle de màgia per a nens! Aquest tipus de coses només es veuen aquí. A la terrassa la música convida a ballar, sense importar gaire el pes de les botes.
Amb els carbohidrats de camí als nostres budells, nosaltres enfilem cap les interioritats d’aquesta muntanya magnífica. Demanem fer la famosa canal de la Banana i dit i fet. Aquest cop no hi tenim dubtes.
La pausa i els carbohidrats han fet el seu efecte i les nostres cames tenen ganes de lliscar més. Aquesta baixada és quelcom de molt especial: no trobem gent, el sol darrere nostre projecta les nostres ombres i la neu es deixa fer de tot. Gairebé no parlem. La sensació és de pau, de satisfacció. Estem escrivint una pàgina de la nostra vida sobre aquests esquís, sota la tutela d’aquesta glacera imponent, assaborint una màgia real, palpable en cada gir.
Arribem a la Banana i seguim amb aquest esquí-zen. Des de baix de la canal, mirem enrere i un plec de neu ens pica l’ullet. No calen les paraules. A reveure La Grave!

Manu LL.





5 de febrero de 2016

La semana pasada hice una escapada a las Rocosas en Canadá y realmente valen la pena y mucho.

Punto de inicio Calgary, la que fue sede de los juegos olímpicos de invierno.
Recorrimos la famosa Trans 1, la carretera Transcanadiense desde Calgary hasta Golden.

En Lake Louise se acaba la carretera, podríamos decir la autopista de 2 carriles. Luego la Trans 1 continúa con una sólo vía.
Golden está situado en medio de un valle, y es desde donde se accede a Kicking Horse. Podéis dormir en Golden y esquiar en Kicking Horse o podéis dormir directamente en la base de la estación que está a 15 minutos en coche desde Golden. Realmente Kicking Horse sólo tiene 4 remontes!!!! Sorpresa con sólo 4 remontes da acceso a un dominio esquiable increíble, con mucho desnivel. No es una estación apta para debutantes. Sólo para experts, ya que el desnivel es considerable. Yo la he bautizado como la Grave Canadiense. En Canadá las pistas negras están señalizadas con rombos negros…cuando están señalizadas con dos rombos negros…pensad que son verdaderos barrancos, pero con la nieve que tienen, vais a disfrutar muchísimo. Si os va la marcha, y me refiero a caminar un poquito con los esquís en la espalda, podréis acceder a otros descensos marcados, yo diría que como fuera pistas controlados por la misma estación.

En Golden hay varias cias de Heli-esqui. Nosotros probamos la cía Purcell Heli-esquí. Fue el único día que hemos visto el sol en Canadá. Comparativamente con otros heli-esquí que he probado tengo que comentaros que me gustó y mucho, pero lo recomiendo solo para debutar, si queréis experiencia heli-esquí es mejor estar una semana en un lodge, ya que los runs son más largos y de más desnivel. Evidentemente el precio no es el mismo. Pero como primera experiencia powder con el heli-esquí vale la pena. De Kicking Horse continuamos nuestro viaje pasando por el Roger Pass hasta Revelstoke. Es increíble el circular por esta via, que es el eje de las mercancías por carretera y de unión entre el este y el oeste. Dura la vida de los camioneros en invierno.

Revelstoke es como un pueblo del Oeste Americano. Downtown donde están todos los restaurantes, bares y tiendas y resto se desarrolla alrededor.
La estación está a 10 minutos en coche del centro. También podéis dormir en la base de la estación, pero poco apres-esquí.
También es una estación con 5 remontes mecánicos. Mismo que Kicking, mas que suficiente para disfrutar sin aburrirse. Atención no es una estación para debutantes, sólo para experts. Grandes desniveles también y los famosos Bowls llenos de nieve polvo. Revelstoke también es el centro de varias cías de Heli-esquí, tanto para jornadas como para semanas enteras en un lodge. También hay la posibilidad del Cat Ski. Con la utilización de una ratrac accedes a un dominio totalmente virgen de la estación para realizar descensos con un guía de montaña. Evidentemente más económico que el Heli-esqui. Revelstocke Mountain Resort es más famosa y hay más gente en las pistas y fuera de ellas. Hay proyectos importantes de ampliación del dominio esquiable.
De Revelstoke continuamos nuestro viaje de regreso hacia Calgary, parando a esquiar en Lake Louise. Se nota que está a 150 kms de Calgary. Sensación de estación cercana a ciudad. Más gente, más business. Como dominio esquiable es pequeño, entre árboles, apta para todo tipo de esquiadores, incluso los más freeriders tienen los back bowls con varías pista de 2 rombos negros e itinerarios. Lo más bonito de ésta estación es la vista que tienes del parque Nacional de Banff/Lake Louise, parada obligada del famoso Lake Louise, tanto en invierno como en verano.

CONCLUSIONES:

 

  1. Los Canadienses son gente muy amable, tranquilos y con ganas siempre de ayudarte y aconsejarte.Es la primera vez en la vida que no me pisan los esquís en un cola de los remontes mecánicos Todo está perfectamente organizado, es su manera de ser, no hay estrés, sólo educación.
  2. Todo y siendo estaciones de esquí con pocos remontes mecánicos dan acceso a dominios esquiables increíbles. Ambas estaciones tienen los famosos Bowls, que son como ollas gigantes donde podréis descender por donde queráis, y como os he comentado si os gusta “patear” un poquito, alucinaréis con las bajadas. No son estaciones para debutantes, sólo para gente que le guste el freeride y que estén en forma. Sólo algunas pistas de la parte central de las estaciones están pisadas, resto…bumps y físico y powder.
  3. Estas estaciones tienen muchos árboles, con lo que en caso de mal tiempo o niebla siempre podréis esquiar.
  4. Es una zona donde hace bastante frío por lo que os aconsejo ir bien equipados, todo y que ésta semana las temperaturas han estado algo más altas de lo normal.
  5. Si realmente ha nevado o nieva durante vuestra estancia en estás estaciones, podréis tener la sensación de la champagne powder, sin necesidad del helicóptero. Si queréis asegurar la nieve polvo, siempre podréis sacar la visa y ellos os la encontrarán en dominios totalmente vírgenes.
  6. Para los más montañeros, existen itinerarios de esquí de montaña organizados con o sin guías, donde también podréis disfrutar de la buena nieve.
  7. Si queréis practicar el Heli-esquí o Cat Ski mejor reservarlo con tiempo. Sólo comentaros que para la práctica del Heli-esquí siempre hay antes un protocolo de seguridad obligatorio en Canadá y éste dura aproximadamente 2 horas. Este protocolo es tanto para una jornada de Heli-esquí como para una semana, pero si estas una semana…sólo tendrás que “aguantarlo” el primer día. Es sólo un comentario, y siempre es para vuestra seguridad, y para vuestro disfrute en un medio no controlado. En Europa son más permisivos en éste tema, sin olvidar siempre la seguridad que es lo primero.

Como me gusta mucho la montaña y concretamente el esquí de montaña me quedo como primera estación Kicking Horse y como segunda Revelstoke Mountain Resort, pero como viaje aconsejo siempre hacer las dos.
En el Parque Nacional de Banff existen otra estaciones como Fernie, Kimberly, Nakiska, más familiares.
Recomendable para todo aquel que le guste la nieve polvo, el fuera pista, el esquí de nivel y de físico.

Ahora que ya he estado personalmente si queréis que os organicemos la mejor semana de esqui “champagne Powder Canada” sólo tenéis que contactar con Xavi Fernandez Viajes.
See you soon.

 





2 de febrero de 2016

Hola Xavi,
Ja hem tornat, tot ha anat molt bé sense cap problema.
Temperatures molt baixes però sense vent, la neu molt bona i com pots veure per la foto adjunta, no ens en va faltar.
L’hotel ens ha agradat i el tracte molt bé. Records de la noia de recepció (no ens recordem del nom).

Gràcies per tot i fins a un altre

Josep i Angelina





2 de septiembre de 2015

Hola a todos los esquiadores, os informamos que ya están abiertas las inscripciones para las dos salidas programadas de esquí fuera pista y acompañadas por Xavi Fernández (solo para expertos):
La tradicional a la estación francesa de LA GRAVE y la novedad de este año en Tarantaise (Savoie). En ésta región se encuentran los mejores dominios esquiables del mundo: Val d`Isère, Tignes, Courchevel, Meribel, Les Arcs, La Plagne… ¿Y por qué no? el famoso descenso fuera pista desde L`Aiguille Rouge (3.226 mts)…2.200 mts de desnivel…

TENEIS TODA LA INFORMACÍON DE FECHAS, PRECIOS Y DEMAS EN NUESTRA WEB:
http://www.xavifernandezviajes.com/destino-esqui-salidas.php

 

Y así mismo os recordamos que os podemos organizar vuestra salida de esquí en los Alpes, dolomitas, EEUU, Canadá y como gran novedad Japón.
No  dudéis en consultar a Xavi: xavi@xfviajes.com gran especialista y conocedor de una gran mayoría de estaciones de esquí.

 





23 de marzo de 2015

Aquest any en fa deu que vaig començar a anar als Alps amb en Xavi Fernández. Per ser més exactes, fa deu anys que vaig venir per primer cop a La Grave. Va ser aleshores quan la bèstia que portava dins va poder sortir fora amb tota la seva força. I no era un alien, era el jo free-rider.
Un flanqueig i quatre viratges sobre neu verge els hem fet tots, en un moment o altre. Però va ser a La Grave on vaig descobrir que aquesta sensació de descoberta, d’obrir el teu camí, d’aventura , es pot portar més enllà dels límits que semblaven naturals o prudents, és pot allargar durant una jornada sencera d’esquí. Més de 2000 m de desnivell fora pistes en una sola baixada? Sí, és clar.

Divendres
Només set hores de cotxe separen Barcelona de La Grave, pipís exclosos. El divendres al migdia dius adéu als teus companys de feina intentant dissimular les emocions que corren per la teva sang. Reculls les teves coses i cap al cotxe amb els companys, nous o ja coneguts, que més dóna? Tots som free-riders.
Sopar a Au Vieux Guide, ja a La Grave. El veterà del grup ja hi ha esquiat avui (llevant-se a les 3 de la matinada a casa seva i conduint tot sol fins aquí per començar a esquiar a les 10!). Explica que fa uns quants dies que no hi neva, però la neu es conserva prou bé. Les seves fotos al grup de WhatsApp ens animat el viatge. La previsió és anticiclònica pels propers dies. Ja farem, ja…

Dissabte
Els nostres guies, Jean Pierre i Eric, vells coneguts, ens vénen a trobar a la recepció de Le Castillan, repartiment del material de seguretat, formació dels grups i cap al telecabina sense perdre temps. Cal ser dels primers a pujar.
En JP proposava anar a Saint Christophe, però als veterans del grup no ens fa massa gràcia pel temps excessiu que suposa dinar-hi a La Cordée de St. Christophe, que fa perdre bona part de la tarda.
Per escalfar pugem fins la glacera, La Girose, vista sempre magnífica, amb les ombres de la paret nord projectades sobre les esquerdes que esquincen la seva pell.
Comencem amb una baixada d’escalfament esquivant les esquerdes, a la següent baixada enfilem el fort pendent (40º diu en JP) que cau de l’esquerda més gran i el tercer descens el fem per l’altra banda del teleesquí, baixem fins a la cota 2400. La neu aquí dalt està prou bé. No podem fer nova traça, però poder enllaçar viratges en aquest entorn és tot un privilegi pels sentits.
Tornem a pujar fins al capdamunt de La Girose, a 3550 m. Sortim per la dreta i remuntem un petit tram fins arribar a la carena per aquesta banda. Sembla que al final sí que hi anirem a St. Christophe. Aquest cop per una pala que no és l’habitual. Exposició sud, la neu canviant, ventada, no és fàcil, però el paisatge és magnífic i el descens és guapo. Deixem enrere les cues del telecabina i trobem un espai per a nosaltres sols. El guia davant, buscant les millors condicions de neu. A la part més baixa, la neu ja està transformada i resulta complicat girar. Davant nostra queda un llarg flanqueig, seguint el curs del riu a la vall de la Selle. Passem per sota del refugi de la Selle. Hem de creuar per sobre de nombrosos allaus que s’han produït per la pujada de la temperatura els dies abans. L’últim tram resulta feixuc per la falta de neu, especialment en arribar al poble.
La sorpresa ens espera a St. Christophe, ja que no volíem perdre temps dinant aquí, ens fan pujar al taxi sense temps a menjar res a La Cordée, esperem 15 minuts a que arribi l’altre grup, que han baixat esperitats. Hem de tirar de les provisions de la motxilla del free-rider.
El taxi ens deixa a Venosc (960 m), on ens apressem a agafar el telecabina que ens pujarà fins als 2 Alps. Tenim el temps just abans no tanquin els remuntadors de la glacera que connecten amb La Grave. Corre cuita cap al telecadira de Le Diable, pillats cap al Jandri Express, telesquí primer de la glacera i en arribar al segon… tancat! Per sort en JP és guia d’aquí,  reconeix al guarda de la instal•lació que ens l’obra i ens permet estalviar-nos una darrera patejada.
Amb els medis mecànics hem assolit els 3500 m de cota màxima de l’estació. Queda una curta remada i ja encarem els relleus coneguts de la Girose. Darrera nostre el cel es comença a tenyir de porpra (haurem de treure els frontals?). Una mica de temps per respirar abans de començar el darrer descens. Ens ha anat de ben poc. Respira a fons, observa el cel, tanca els ulls, mira dintre teu i prepara’t pel descens.
A aquesta hora La Grave absolutament deserta. Tot el que ens envolta és per a nosaltres. Comencem a baixar, el sol darrere projecta la teva pròpia  ombra per davant. La teva ombra et precedeix i et mostra els teus propis girs, rítmics i perfectes  (pam, pam, pam), és un moment màgic. Tanca els ulls i imagina-t`ho…
La qualitat de la neu en aquesta baixada és excel•lent. Assaborim cada tram, el sol cada vegada més baix, les ombres ho van cobrint tot. El telecabina tancat fa estona. Només nosaltres ens hem colat per gaudir els darrers raigs de llum.

Diumenge
Els guies ens han proposat canviar d’escenari. Al mes de març comença a venir massa gent cap a La Grave i han informat al JP que Serre Chevalier està prou bé. Sortim en cotxe cap al coll de Lautaret (2057 m) i seguim direcció Briançon. El paisatge és magnífic. Amples extensions blanques ens animen la vista, esquiadors preparant les pells per ascendir el Grand Galibier i d’altres cims veïns. Arribem a Le Monêtier les Bains (1500 m), part de l’estació de SC. Forfaits i cap al Pic de l’Yret (2830 m). Un cop amunt els guies ens menen cap a un indicador de perill, dels que acostumen a indicar-nos el camí a seguir i comencem una gran baixada amb excel•lents condicions de neu. Nous paisatges, nous descensos per a nosaltres sols.
Pugem al mateix punt i ens fiquem aquest cop per dintre del bosc, orientació solana. Neu transformada, però prou bé.
Un tercer cop des de l’Yret, espectacular pala fora pista, ampla, ben orientada a nord, amb inclinació canyera i bumps per animar les cames. Uf!
I el dinar? Avui dinarem, no? Sí, però els guies volen que abans ens ho guanyem: pugem amb telecadira al coll de Cucumelle (2505 m). Esquís a la motxilla i pujar fins al cim Cucumelle (2698 m) per la carena, un peu darrere l’altre. Una estona per refer forces i nou descens, llarg i salvatge. Tan salvatge, que gairebé ningú es va lliure de menjar neu a la canal. Però ja sabeu, qui no s’esforça, no cau. Així doncs, ja està bé caure de tant en tant.
I ara ja sí, acabem colgats dins d’un espectacular plat d’espagueti. Imagineu-vos les seves dimensions, que va saltar l’alarma d’un dels arva i el vàrem haver de desconnectar per acabar el plat tranquil•lament.
Per pair els espagueti, ens pugen de nou al col de Cucumelle i nova patejada per l’altra banda de la carena, cap a la Tête de la Balme (2625 m). La panxa pesa, però hem de tirar endavant. I ens quedem amb dos pams de nassos quan una txurri local, ja a la cinquantena, amb els esquís també a l’esquena, ens avança a tots com si res (qui diu que les dones són més febles?). Deu ser que no porta la panxa plena d’espagueti…
La baixada comença com passejada panoràmica, però aviat arribem a l’embocadura d’un couloir. Aquí la neu està bastant dura i la visibilitat és dolenta (el sol comença a estar molt baix). Passat el tram més dret, per no perdre el costum, ens avisen que en cinc minuts ens tanquen la cadira amb la que hem de tornar, així doncs, acabem els descens  corrent esperitats. I arribem a temps al telecadira.
Descens final, ara per pistes, la qual cosa les cames agraeixen i birreta final (bé, jo una infusió d’herbes). Ha estat una jornada rodona i només hem recorregut una cinquena part de l’estació. Caldrà tornar a explorar-hi la resta.
De tornada, els eufòrics crits de la Tina Turner pels altaveus del cotxe ens acompanyen fins a Le Castillan, mentre els reflexos daurats del sol s’amaguen per valls llunyanes.

Dilluns
Dia blau, dia excel•lent, si no fos perquè és el nostre darrer dia a La Grave. Molt poca gent al telefèric. Nosaltres cap a la cota 3200. Primera baixada per escalfar cames, txino txano, pels Vallons de la Meije. El ritme dels dos dies precedents es deixa sentir a les cames. La neu està prou bé. Baixem fins 1800 i de tornada cap a 3200.
Agafem el teleesquí i fem una baixada pel fort pendent del serac de la Girose. Aquest cop la visibilitat és bona i la neu està en perfecte estat. Repetim i dirigim el tercer descens per l’altra banda, pels Valons de Chancel, fent camí cap a la canal Patou. Descansem una mica mentre esperem que un grup de britànics vagi passant per la canal. Al pobre que es queda últim li tremolen tant les cames que sembla que no es mantindrà dempeus.
L’entrada a la canal cal fer-la amb escaleta, però després la qualitat de la neu és bona i ens permet gaudir d’aquesta famosa canal.
Pendents de l’hora del dinar, després de l’experiència del primer dia, decidim menjar una pizza a 3200 m d’alçada, mentre observem aquesta extraordinària glacera de la Girose. Aquestes imatges han de quedar-nos gravades al coco per quan tornem a la nostra quotidianitat, lluny d’aquests espais oberts i lliures.
I per acabar, ens calcem els esquís de nou i un clàssic de La Grave: couloir Banana. Baixem pels Valons de Chancel i encarem la nova canal. La neu ben conservada entre les parets de roca, una bona llargària i les últimes forces per rematar el cap de setmana. Bumps a l’entrada i un darrera l’altre, la vista avall i les cames enllaçant els viratges.

Si vols fer fora pista, vine a La Grave. No et fallarà. És aquí on neixen i es formen els free-riders.

La Grave, 6 a 9 de març de2015

Sortida amb Xavi Fernández Viatges
Fotos i text de Manu LLabrés





26 de febrero de 2015

 Xavi,

Unas líneas para agradecerte la gestión y transmitirte, seguro que Javier ya lo ha hecho; lo redondo que salió el viaje, nos encantó …..
Ricardo; Espectacular!!!!!!!! Fue clave para guiarnos por ese paraíso, de pistas y refugios ….
Lo que menos le gustó a Javier fue la subida andando al hotel, no sabes cómo llegó a resoplar. A partir de ese día TAXI!!!!!

Muchas gracias por todo, espero poder repetir el año que viene, un abrazo;

Antonio

 





23 de febrero de 2015

Hola Xavi: Ya de vuelta de nuestro viaje por Canadá. Todo ha
resultado perfecto, vuelos, hoteles, transfer, la verdad que así da gusto.
El tiempo ha sido el normal para estas fechas en Canadá, frio y nieve pero
es lo que buscamos los esquiadores, nieve fresca y fría y la verdad que
tanto en Banff como lake Louisse, lo encontramos.

 

El paisaje es espectacular, el Fairmmont de Lake Louisse con vista al lago helado y el glaciar es algo que si se puede, no se debe dejar de ver.

Revelstoke, nos recibió con peor tiempo, subieron las temperaturas,
algo que esta pasando bastante este año en la costa oeste, y la nieve no
tenia la calidad de Banff o Lake Louisse, pero el terreno es espectacular,
las posibilidades infinitas y el hotel perfecto, moderno, amplio y situado a
pie de la góndola.

 

Te mano alguna foto y te reitero nuestro agradecimiento por lo bien
que ha resultado el viaje.

Saludos y a por el Powder nipón el próximo año.

Un abrazo

Víctor y Jesús.

 





19 de febrero de 2015

Arriba el tant esperat dia 6 de febrer: el divendres en el què marxo més d’hora de la feina per anar a casa, recollir tot l’equip d’esquiar prèviament preparat i trobar-me amb la resta de fanàtics del  powder.  A l’aeroport de Barcelona coincidim uns quants i la resta en aterrar a Venècia, a la cinta que treu l’equipatge oversize. El que sí que és fora mida són la il•lusió i alegria que portem a sobre. Alguns fa temps que no ens vèiem, altres hem anat mantenint contacte, però hi ha molt bon rotllo: ha estat nevant aquests dies… segur que ratllem… porto esquís nous, patí 110!…
En Xavi Fernández (de Xavi Fernández viatges) , amb el cap més serè, ens aplega i ens condueix a l’autocar que ens portarà a tots nosaltres fins a Arabba, al cor de les mítiques Dolomites. A l’última part de la carretera comencem a trobar neu, neva suaument, la llevaneus neteja la carretera… això es posa interessant.
Arribem a temps de sopar a l’hotel Evaldo (****): tot un luxe pels freeriders ansiosos de neu. Com de costum en aquestes sortides, dos dels guies, en Marcello i en Luca, ens acompanyen al sopar i així ens fan cinc cèntims de com estan les coses per demà, en Xavi anuncia els grups i els detalls per l’endemà.

I arriba l’endemà! Esmorzar potent i cap a pistes, al telecabina de Porta Vescovo (1602 – 2478 m) . Hi havia anunciat vent en alçada, però no sembla que n’hi hagi. Ja veurem. Ens trobem amb els quatre guies, reparteixen el material de seguretat i cap amunt a les nou en punt. Direcció a la Marmolada, la glacera més gran de la zona. Enllacem varis remuntadors, pugem, baixem i és una llàstima no badar un instant per contemplar el panorama excepcional que se’ns obra davant els ulls: parets verticals de roca vermellosa, amb estries de neu, com vetes de greix d’un sucós pernil gegantí. Boscos d’avets altius amb les branques plegades pel pes de la neu acumulada. Tot un espectacle que deixem enrere per arribar a la Marmolada
Des de Malga Ciapela (1446 m) surt el primer telefèric i el darrer arriba a la Punta Rocca (3269 m), molt a prop del cim més alt del massís (3342 m). Des d’aquí deixem enrere les pistes i trepitgem neu verge. Les últimes nevades han deixat gruixos entre 30 i 50 cm, segons la zona. La neu està una mica compacta per efecte del vent que ha bufat, però és una delícia deixar la nostra empremta en aquestes llargues pales, de pendents bastant regulars. Un desnivell considerable en un entorn excepcional. Fem un total de tres descensos, els dos primers traçant diferents variants entre les arestes rocoses de Sasso Undici i Sasso Dodeci i la tercera passem a l’est de Sasso Undici, per tal de fer una parada a menjar a un autèntic refugi històric, el Piam de Fiaccioni.
El nostre guia, en Paolo Tessi de Cortina, se les empesca per trobar sempre algun tram per estrenar. Refem forces contemplant el llac de Fedaia colgat de neu, mentre un helicòpter provoca allaus controlats a la banda de solana. Per tornar, passem pel Passo Padon (2370 m), des d’on el guia ens porta a baixar pel bosc. Malhauradament, hi ha massa neu i l’excursió resulta una mica complicada, obrint-nos pas entre matolls en un terreny verge. Més endavant, ja en un bosc d’avets, el trajecte resulta més agradable, però amb algun pas complicat per salvar el riu. Coses del free-ride!
Anem a petar a un llogarret anomenat Ornella, on ens recull un taxi i ens porta a l’hotel, no gaire lluny.
Després de l’intens dia, intens físicament i en emocions, ens relaxem a l’spa de l’hotel: completíssim amb un munt de variants més o menys aquàtiques per recuperar el cos i la ment.

I arriba el segon dia, ja una mica asserenats després d’haver-nos desfogat el dia abans. Preveient que el dia seria ventós, avui sí s’ha complert la previsió, ens han organitzat taxis per dur-nos a la zona de Cortina d’Ampezzo on s’espera que no bufi tan fort. El transport ens deixa al coll de Passo Falzarego (2105 m). En baixar dels taxis el vent castiga amb violència. Ens apressem a agafar el telecabina que du al refugi de Lagazuoi (2752 m) abans no el tanquin per culpa d’aquest vent.
Un cop al refugi, fora de l’abast del vent, els guies ens informen de la situació (prou evident) i el pla serà fer pista, ja que no podem sortir-ne en aquestes condicions. Així doncs, ens protegim bé la cara i baixem esquiant fins al Passo Falzarego i d’aquí cap a Cortina, fent una mica de fora pista (l’únic del dia).
A mida que ens acostem al poble de Cortina entenem per què aquest indret és la meca de la jet-set italiana a l’hivern. El poble, en el fons d’una ampla vall, està envoltat per les característiques masses calcàries, fortament retallades, amb parets verticals de vertigen. I a les crestes, s’aixequen altes columnes de neu empeses per la força del vent infatigable. Espectacular!
L’elecció dels guies ha estat encertada perquè les pistes queden a recer del vent i són molt boniques. Hi ha forts pendents (vermelles o negres de veritat): Vertigine Bianca n’és un exemple de nom il•lustratiu.
A falta d’emocions més fortes amb la neu, algun company prova fortuna amb les txurris locals, sense gaire èxit, per cert (cal reconèixer que valia la pena intentar-ho).
La idea original dels guies era tornar esquiant fins a Arabba, però aquest vent maleit ens ho impedeix i hem de tornar de nou amb taxi. Una llàstima…
Ha començat a nevar sense gaire ganes, però el vent no afluixa. Des de les finestres de l’hotel hem observat amb preocupació com el vent continuava sense descans a la nit i la neu ja havia parat de caure. Veurem què podem fer demà. De moment, ens estovem una mica les ànsies a les aigües de l’spa.
L’hotel ens ofereix un aperitiu avui a les 7 i després de sopar hi ha la opció d’anar a veure el Barça a un bar del poble. Som-hi!

En llevar-nos el dilluns comprovem resignats que el vent segueix en peu de guerra. Almenys, el Barça va guanya ahir vespre! Al capdamunt de Porta Vescovo la tenalla del vent gairebé ens impedeix baixar la pista negra. Cal arraulir-se per poder reduir-ne la seva força i escapolir-nos pista avall. Escalfem cames amb un descens de gegant especial, sense gent, ni prudència que ens freni. L’estat de la neu és sorprenentment bo. Ràpida, però amb adherència per baixar amb seguretat.
A la vista de la meteo, en Paolo ens proposa fer la volta al massís de Sella, l’anomenada Ronda Sella. Torna a ser un pla més aviat turístic, fer les pistes tot contemplant aquestes meravelles naturals, ja que els remuntadors que pugen més amunt donant opció als itineraris fora pista estan tancats (adéu siau couloirs).
Aquesta volta recorre uns paisatges fascinants. Les amples valls dels Dolomites estan coronades i esquitxades per aquests parets irregulars de tons rogencs i pintades de blanc nevat. És impossible cansar-se de contemplar aquest prodigi de la natura.
Passem per diferents sectors del domini: Val di Fassa / Carezza, després Val Gardena, continuem per Alta Badia, ja assolint la meitat d’aquest recorregut de fantasia. Però de sobte, en Paolo llegeix un missatge al mòbil d’un altre dels guies: “Passo Pordoi aperto”.


Ens comunica la notícia i la decisió és unànime: no hi perdem ni un segon. El Passo Pordoi ens espera. Desfem el camí de la Ronda tan ràpid com podem. No aniríem més ràpid si ens perseguissin una colla d’ossos polars famolencs. Fins que divisem el telecabina que s’enfila al Passo desitjat.
La notícia encara no s’ha escampat i per un vegada no pugem enllaunats com sardines. El viatge del telecabina ja paga la pena. Davant nostre el couloir s’atansa. Forcella Pordoi és com li diuen els locals. Unes parets  verticals de 30 ó 40 m guarden el pas i creixen vàries vegades més en alçada més avall.  Una mena de brecha de Rolando, però més alta i estreta.
En Paolo ens obliga a beure alguna cosa calenta i fer un pipi per tal de que arribem en condicions òptimes (ens deu veure una mica esvarats). Quan ens calcem de nou els esquís a 2950 m d’alçada sembla que el vent s’hagi entestat en fer-nos desistir de la nostra decisió, però la nostra voluntat és ferma.
En l’aproximació a la boca del pas el torb ens encega, la natura vol preservar l’indret mític de més visitants. No obstant això, aviat deixem enrere la fúria eòlica i els nostres ulls s’admiren de la bellesa de la roca i la neu. Cal fer encara una mica de derrapatge per tal d’esquivar algunes pedres, però ja hi som.
Un desnivell de 700 m s’obre als nostres ulls i comença el descens. Gir, darrere gir, els cinc sentits concentrats en el moment. Saps perfectament que aquesta experiència que estàs vivint ja no la oblidaràs.
En arribar a la base, ens apressem a pujar per repetir. Ja al capdamunt les bufetades del  vent intenten barrar-nos el pas de nou, però seguim endavant i la bellesa de l’entorn torna a captivar-nos. En Paolo s’empesca una variant i tornem a estremir-nos com el primer cop… poder més i tot, assaborint intensament el moment, sense la impaciència del primer cop. Ben bé com el sexe.
I el rellotge marca el pas constant del temps i ens diu que és hora de tornar. Hem de ser puntuals a la cita amb la resta del grup. Amb els nostres cossos amarats de satisfacció enfilem cap a Arabba, encara amb temps per fer una birreta en un bar de pistes de disseny avantguardista (no oblidem que estem a Itàlia, on tot és possible).
I després ja a compartir les sensacions amb la resta de companys: jo ho he fet dues vegades… doncs jo quatre… apa on vas a parar… que sí, home que sí…

Text i fotografies: Manu Llabrés





 
 

Xavi Fernández Viatges S.L. - B63494546 - Licencia de Agencia de Viajes mayorista y minorista. GCMD-178 IATA 782838-1
Inscrita en el Registro Mercantil de Barcelona,Tomo 36556, Folio 200, Hoja 293597, Inscripción 1a