Bon dia, Xavi,
T’adjunto la crònica de la nostra darrera experiència vital.
A més, t’adjunto algunes fotos i aprofito per agrair-te un cop més la teva ajuda i assessorament en la organització.
Una abraçada i molta sort en la propera rando amb el Jean Pierre (fes-ne una crònica, també).
Manu Llabres
MONTEROSA MY FRIEND, MARÇ 2010
12-03-2010
Són les vuit: canalla al cole. I a la feina. Més feina. Com costa de passar les hores… Són les tres! Cap a casa. Recollir les bosses, preparar un entrepà i … Mostrador Vueling: el vol a Milano. Col•legues free-riders. Motxilles free-ride XFV. Ens enlairem…
… i aterrem: Milano. El transfer ens espera puntual: Paolo i Rina, de la nissaga Zanini, segons ens explica el propi Paolo i veient-lo agafar els revolts de la vall de Gressoney, no ens queda cap dubte.
L’ hotel Chalet du Lys (Stafal, 1818 m) és molto carino. Les teulades amb més de mig metre de neu presagien el millor per l’endemà. En Joan ens espera a l’hotel. Ell ha vingut en cotxe i ens ha pujat el hardware a uns quants.
Bona nit.
13-03-2010
Esmorzar deliciós i variat, mmm… a les 8:30 ja som a l’oficina dels guies. Tot segons previst. Claudio és el nostre guia experimentat (porta dues expedicions a l’Everest a l’esquena). És un home prim, discret i afable, com la majoria de guies.
El Monterosa My Friend Team ja és a punt: Montse i Pere (la parelleta), Jordi, Xavi, Alfred, Manu i … en Joan. En Joan és el més gran de tots i tots voldríem fer com ell. Ja està jubilat i s’està més temps a la muntanya que a casa seva, a Súria. L’hauríeu de veure com baixa els fora pistes! El Jordi i la Montse són els jovenets i la resta estem a la cinquantena.
En Xavi no vol que sigui dit, però cal dir-ho: és el campió de Catalunya d’enguany de slalom i d’especial a la seva categoria (A6, -no és un cotxe-). En Pere és informàtic, com la Montse, però ara no n’exerceix perquè està d’excedència de cap de setmana.
L’Alfred adopta a la neu la seva segona personalitat, fotògraf i financer del team. En Jordi és l’home dels cops amagats (no es poden explicar) i en Manu és el cronista i porta el doping, versió natural.
Com que és dissabte, hi ha una mica de cua per agafar el telefèric. Hi ha molta gent de pista (tira-boles que diu en Xavi) i uns pocs free-riders (pels esquís els distingim). Al Passo dei Salati (2971 m) fem una primera baixada fora pista per tal de que en Claudio vegi el nostre nivell (altíssim, per suposat) i nosaltres escalfem els quàdriceps. Fa tres dies que va caure l’última nevada i els riders locals han fet molta feina. La neu està bé, però un punt transformada, ja que fa més aviat calor i un dia esplèndid.
Des del Passo dei Salati de nou, passant per sota una corda d’aquestes que representa que no has de traspassar i remant (spingere) una miqueta, tens accés a un nou telefèric per a ús exclusiu de free-riders! Ens acosta a la Punta Indren (3260 m). A base de diagonals i spingere, molto spingere aconseguim fer les primeres traces. Guai! Això comença a pintar bé. El descens pel Vallone delle Pisse és prou llarg (uns 2000 m) fins Alagana Valsiesa i el panorama de muntanyes és absolutament espectacular. El Gran Paradiso, monumental, i tot el que l’envolta ens deixa fascinats. Semblem japos davant la Sagrada Família fent fotos a sac. Fem vàries pales i traces fins arribar als refugis, Bors. A partir d’aquest punt ja queda poc desnivell i el camí és com una mena de gynkhama.
En Claudio ha fet venir un taxi a Il Pastore, una mica més avall, per tal d’estalviar-nos els últims 3 Km d’spingere. A les 13:30 estem seguts a un restaurant típic, Unione, on hi trobem la versió italiana de la Tofa de St. Christophe (Deux Alpes), però fa més goig que l’autèntica i porta el tint al dia. Pasta, antipasti, birres i cavallo. Des d’aquest punt del Piemonte retornem a la zona free-ride de la Punta Indren. Aquest cop tirem cap a l’oest i fem una de les diagonals més llargues de les nostres llargues vides, però en Claudio aconsegueix trobar pales per ratllar (sense guia no ets res, en aquest món). La neu està una mica dura pel vent dels últims dies, però es deixa fer i quedem contents.
L’últim tram transcorre pel Canion de Moos, un couloir espectacular per les altes parets que el tanquen i les sorpreses que hi amaga… En Xavi ho experimenta en pròpia pell. No fa cas de l’advertiment del guia i acaba enclastat dins un clot, amb neu fins als calçotets. Sorry, my friend li diu al guia, com a excusa. Però això no li estalvia la merescuda esbroncada. Tibem avall tot fent ziga-zagues i vigilant els clots amagats, és clar.
De tornada a l’oficina dels guies contractem l’helicòpter per l’endemà. Les condicions no són les ideals, pel vent dels dies previs, que s’ha endut molta neu, però podrem fer alguna cosa interessant. Veníem amb la idea de fer el tour del Monterosa des del Colle du Lys, que ofereix una baixada descomunal per les glaceres de la cara nord, cantó suís, cara a cara amb el mític Matterhorn (Cervino per als italians), però no, aquest cop no podrà ser. Hi ha poca neu i les esquerdes estan al descobert.
A les set quedem per posar en comú les fotos del dia, més de 200. La Montse, com a informàtica experta i de bona voluntat, s’encarrega d’organitzar-ho i posar-hi ordre.
Després de sopar aconseguim que ens deixin veure les fotos a la tele panoràmica del pub de l’hotel, mitjançant un disc dur. La sessió és llarga, però uns mojitos ho fan passar prou bé.
I bona nit.
14-03-2010
A dos de 9 ja estem a l’oficina dels guies, preparats per al gran dia: el bateig d’heliesquí. Pugem amb telefèric fins al Passo dei Salati i des d’allà fem un descens a sac d’escalfament fins a Pianalunga, on agafem el telecadira que ens mena al punt d’enlairament, la Bochetta delle Pisse.
Ens preparem, ens traiem els esquís, que s’agrupen de cinc en cinc, les càmeres, nerviosos, motxilles fora, com ens posem per fer les fotos? Per on arribarà? Qui puja primer (hi ha un grup davant)? Ep, sentim un soroll … s’acosta … però no el veiem … allà, allà! Les càmeres! … Ja és aquí: foto, foto, foto! Arrupim-nos, les aspes empenyen la neu contra la cara. Pim, pam, s’enlaira. Més neu a la cara. I en un moment l’helicòpter es fa petit, petit.
I torna dues vegades més. Es repeteixen totes les operacions, tot molt ràpid i precís. S’han de coordinar dos grups perquè els guies han de dirigir les operacions d’aterratge i enlairament en els dos punts, la sortida i l’arribada.
Un cop dins l’aparell, s’enlaira per sobre del precipici, la sensació de vertigen és immediata. Però l’aterratge és encara més excitant. Veus els companys petits, en un pla minúscul totalment aeri, timba a banda i banda. Millor que el pilot l’encerti. Però tot va com una seda.
Estem al Colle del Turlo (2738 m) i el descens és per la cara nord, fins a La Piana (1613 m). Diagonal, un pendent agressiu i powder! Fantàstic, fantàstic. 1100 m de desnivell donen molt de si. Mirem enrere, quines traces! Quin gust! Acabem el descens amb una filmació de sis riders en bateria. Wowww!
De seguida ens recull l’helicòpter i en un no res passem per sobre del coll del Turlo i ens adrecem a un punt de l’altra vessant. No és Il Cavallo, com havíem previst inicialment, ja que les condicions de la neu sembla que no hi són bones. Ens dirigim al Torreone Rosso (2970 m). En aquesta banda la neu és altra cosa i ens costa Déu i ajuda girar sense caure. Neu crosta de la pitjor qualitat. Un descens penós. Fa calor, però no suficient com per estovar la neu.
L’últim tram és el mateix que varem fer ahir. Agafem el taxi i ens deixa a Alagna. L’Unione està ple, així que en Claudio decideix agafar el Funivia fins Pianalunga. Des d’allà baixem per una negra a sac fins al ristorante escollit.
Birre, antipasti, insalate i pasta per tutti. Les vistes de la finestra estan molt bé, però la cambrera d’ulls de gata està molt millor. Amb les panxones plenes i un genepí (tret comú amb els Alps francesos) per tirar-ho tot avall, pugem i pugem fins a la cota 3275 m. Ja és una mica tard quan hi arribem (16 h) i en Claudio decideix deixar per un altre dia la baixada pel Vallone di Salza (la qual cosa suposava superar el record assolit ahir de diagonal més llarga mai feta).
En canvi, baixem pel dret, per sota el funicular. El camí inclou una patejadeta per salvar rocs, escaleta per salvar un tros de glacera i després ja disposem de via lliura.
Un cop superats aquests primers esculls, anem agafant petites pales amb neu prou potable. Decidim repetir el couloir de Moos (el nom real és Vallone di Endre), però piano, piano. Aquest cop en Claudio fa broma i en Xavi ja no vola per dintre el couloir. Aquí dintre, protegida per les altes parets de pedra, la neu es conserva molt bé.
En Claudio ens comunica que l’endemà no podrà venir amb nosaltres, ja que li toca guàrdia a l’estació de cota 3275 m, a la zona free-ride i no ha trobat ningú per canviar-se el torn. El nostre guia per demà serà Alberto. Decidim no llogar més helicòpter, de moment.
En aquest racó de món no hi ha gairebé res d’après-ski. Ens tornem a reunir per revisar les fotos i videos de la jornada. Sopar. Genepi. I bona nit.
15-03-2010
Avui és dilluns i es nota. Tot està molt tranquil aquí (molt més que a Barcelona, je, je). Amb l’Alberto decidim fer una baixadeta fora pista des del Passo dei Salati fins a la intermèdia, per escalfar quàdriceps. La neu està boníssima.
De nou des del Passo dei Salati baixem mitja pista i diagonal, diagonal .. (què seria del free-ride si no s’haguessin inventat les diagonals?). En un punt prou ample ens parem i fem l’operació bikini: treure’ns roba, casc, etc i carregar els esquís a la motxilla XFV. El dia torna a ser radiant i quan comencem a patejar de segur que suarem.
Au, a suar! Un peu darrere l’altre, que fa pujada. Fins al Passo Zube (3.023 m). Són uns 300 m de desnivell i 50 minuts teòrics, però els primers del grup arriben en menys de 40. No parlem de l’Alberto, que té temps de pujar, deixar els seus esquís al coll, baixar a descarregar a la nostra princesa de la feixuga motxilla, i tornar a pujar com si res. Els altres mascles queden de pena. En Joan a pujat amb pells de foca, i així no hi ha comparació.
El pas és un petit replà prou ample des d’on es fita el Mont Blanc. Fins i tot, hi ha un petit santuari dedicat a la Madonna della famiglia. Barretes energètiques, estiraments, aigua, fotos, mandrejar, … fins que en Manu fa un crit de que ja s’ha acabat el descans i fins i tot l’Alberto es posa firmes i ens disposem a baixar per l’altra banda.
L’Alberto la busca,la busca i al final la troba: powder! Tot per a ratllar-la nosaltres. Mamma mia! Això és una passada. Una pala, una altra, un replà i una altra pala més. Arriba un punt en què la neu es transforma, però és que ja hem baixat molt. Arribem a Zar Senni, on hi ha unes cases tradicionals de fusta, amb balconades molt originals. A partir d’aquí el camí discorre pel bosc, amb bumps, sorpreses en forma de marges amagats, gel i algun tros per terra i herba. Prou divertit.
Anem a petar de nou a Alagna (1200 m). Fem un petit recorregut turístic per la part alta del poble, on hi ha cases molt txules. Dinar ràpid a la terrassa del Caffé delle guide (Hotel Monterosa) aprofitant el sole mio, i cruspint insalata, pasta i birra amb llimona, que avui s’imposa.
Quan reprenem la marxa rebem la mala notícia de que, un cop més, hem d’ajornar el descens pel Vallone de Salzi. Torna a ser massa tard. Des del Passo dei Salati baixem fins a Gabiet i trobem bona neu, millor que al matí.
Com que l’Alberto ha de plegar per tornar per pistes fins a Alagna, decidim fer una pala pel nostre compte. Tot i que des del telecabina hem pres nota de la pilona on hem de iniciar la pala, un cop sobre el terreny no hi ha manera de que ens posem d’acord i trobem la pala. Quin desastre! Set riders de pacotilla, això és el que som.
Al final, baixem just per la pala per on no volíem baixar, per ser massa exposada al sud. Tenim el temps just de fer un nou intent. Tots set dintre de la cabina de pujada decidim que necessitem un guia. Per aclamació i sense opció a negar-s’hi, li toca al Joan, molt a contra pit, ja que li agrada sempre tancar files al grup, però l’obliguem i no se’n parli més.
El nou guia ens mena pel bon camí, i fem una excel•lent baixada de nou, amb canó de Moos inclòs. Felicitacions pel guia.
Anem a sopar a una mena de pub-restaurant de Gressoney-La Trinité anomenat Castore Lounge, recomanat pel xicot del pub de l’hotel. La decoració és del tot original i el menjar, passable. No aconseguim evitar els omnipresents antipasti amb pernil, però això sí, podem assedegar les ganes de menjar carn de debò.
Durant el sopar sorgeix la idea de provar de fer algun vol més en helicòpter l’endemà, per tal de deixar un bon gust de boca. No hi ha unanimitat total de parer en el grup, però la majoria mana.
I bona nit.
16-03-2010
Sol, núvols, vent i també boira. Sí, males notícies. La connexió amb Alagna tancada i també el telefèric de la zona free-ride. Ens quedem definitivament sense helicòpter i sense Vallone de Salzi. Ens hem de conformar amb explorar la part de l’estació que encara no coneixem. Des del Colle de Bettaforca (2727 m) fem un fora pista força guapo i amb bona neu fins a Stafal.
Després, en Claudio decideix provar un fora pista de la zona de Champoluc. Per arribar-hi baixem vàries pistes en descens lliure. El punt se sortida és Sarezza (2702 m). Malauradament la qualitat de la neu és penosa (crosta). En aquesta zona no hi ha més fora pistes per fer, així doncs decidim tornar a fer la primera zona del matí, que estava molt bé. De nou al Colle Bettaforca, en Claudio tria una variant amb pales més dretes, però no hi ha bona neu.
Amb els ànims per terra, comencen a córrer veus de plegar o de fer una baixada per pista. No obstant això, hi ha una veu disconforme: en Manu vol repetir la primera baixada del dia, ja que en Claudio pensa que la neu encara estarà bé. Ajornem la decisió fins l’arribada al coll. Al telefèric de pujada coincidim amb un rider de Solsona, que ens parla meravelles d’uns vols d’heliesquí que acaba de fer a Valgrisenche, una petita vall prop de Coumayeur, on hi neva molt, segons ens diu en Claudio, i la qualitat de la neu és excel•lent.
En el moment de la decisió guanya adeptes la opció free-ride. En Claudio, per tal d’assegurar-se l’èxit, ens fa passar per exactament els mateixos couloirs i pales del matí i quedem plenament contents. Ara sí que marxem amb un somriure de satisfacció a la cara.
Ciao, ciao, Claudio. Fins a la prossima. Ha estat un piacere. En Joan marxa primer, ja que passa per Chamonix abans de tornar a casa (ens haurà d’explicar com s’ho fa). Dutxa, panini i en Paolo i la seva dona, que venen puntuals a recollir-nos. La baixada de la vall de Gressoney és supersònica: avancem cotxes, autocars, caravanes, tot el que es posi pel nostre davant.
Un cop arribem a l’autopista ja podem fer una becaina, fitant de lluny la massa imponent del Monterosa, abans d’aclucar l’ull.
GRACIES MANU PER LA TEVA CRONICA I AL FOTOGRAF PER LES FANTASTIQUES IMATGES. xfv
Nueva York nos encantó!!! una ciudad con una energía impresionante, nos gustó tantó que volví de nuevo… la gente, los edificios, las compras… todo, vale la pena ir por lo menos una vez en la vida.
por tus consejos y por la organización del viaje, todo ha ido perfecto. Ahora nos toca ahorrar para que nos organices otro viaje, ja,ja. U
