Hola Núria!
Ha passat un mes i mig –més o menys- des que vam tornar d’Argentina, però hem estat molt enfeinats i és tot just ara que com a mínim jo ja he aparcat les classes i he acabat els exàmens, em poso a enllestir coses pendents, entre les quals la crònica del nostre viatge. Si la fas servir per un blog o alguna cosa similar, retalla el que creguis oportú
La primera cosa que vam aprendre d’Argentina és que la seva companyia aèria és una Font inesgotable d’emocions: arribes als aeroports i no saps mai a quina hora sortirà el teu vol d’Aerolíneas (Argentinas) perquè tots –tret el de tornada a Barcelona, l’últim- van sortir amb retard. Sospitem que, al marge de proporcionar-te un temps d’espera indefinit que pots aprofitar per imaginar formes sofisticades de tortura, comptar les rajoles de la terminal o reflexionar sobre la deriva continental; compren el teu silenci donant-te una quantitat injustificada de menjar. Calculo que només a base dels alfajores i les barretes de cereals que ens van oferir en tots els trasllats ens vam engreixar un parell de quilos.
Una altra de les claus del viatge va ser que als hotels els haguéssiu comunicat que estàvem de “lluna de mel”… hem decidit que a partir d’ara, ho farem sempre en tant que vam rebre bombons i racions extra de postres, descomptes en els serveis de bar i restaurants, massatges de regal en un spa i no sé quines “amenidades” de més que eren la cirera del pastís allà on ens allotjàvem. Menció especial mereix el Villa Huinid de Bariloche que, a més d’altres obsequis, ens va donar una habitació que prèviament havien farcit de pètals de rosa i que ens va provocar una reacció a mig camí entre l’agraïment inifinit –perquè arribàvem morts del “cruce de lagos”- i la hilaritat.


Tots els hotels ens van semblar fantàstics: el que tenia les instal·lacions més sofisticades i el buffet d’esmorzar més variat, abundant i deliciós, l’Imago d’El Calafate; el que et feia sentir més lluny del món conegut fins llavors i tenia un personal que et tractava com si fossis de la família, la Hostería Grey a Torres del Paine; el que ens va assignar una suite enorme i comfortable on ens haguéssim quedat a dormir una setmana sencera i feia els millors entrepans de vedella amb ceba confitada, el Cabañas del Lago de Puerto Varas; el ja esmentat Villa Huinid de Bariloche, el més “europeu” i luxós de tots i, finalment, La Cantera a Puerto Iguazú. Aquest, sens dubte, va ser el més exòtic per l’entorn on es troba i per la seva peculiar arquitectura, però precisament aquestes característiques que el fan tan autèntic se li poden girar en contra i et pots trobar sense llum i, de retruc, sense aigua corrent a l’habitació amb relativa normalitat. Val a dir que potser va ser mala sort perquè tot semblava ser conseqüència d’una tempesta, però era incòmode.
Ah! I el que ens vau buscar a última hora a Buenos Aires perquè poguéssim dormir una mica i dutxar-nos enlloc de quedar-nos a l’aeroport perquè un retard ens havia impedit agafar el vol d’enllaç fins El Calafate va ser balsàmic!!. I a més, estava prou al centre com perquè encara tinguéssim un parell d’hores per, a peu, arribar a veure la Casa Rosada, prendre’ns un café al Café Torloni, passejar per la “city” i fer un parell de fotos a l’obelisc de l’Avenida 9 de julio i al seu trànsit dens, caòtic i sorollós que fa que el nostre t’en sembli un pàlid reflex.
Pel que fa a les excursions, les vam gaudir com si fóssim criatures amb sabates noves. Al Perito Moreno vam tenir el gust immens de caminar sobre el gel i brindar amb whisky al final de l’expedició i la navegació per les glaceres a bord del Mar Patag esgotaria tots els matisos de “fantàstic” i els seus sinònims que coneixem en diversos idiomes (a més, tota aquella meravella només la vam haver de compartir amb cinc persones). Precisament aquesta sortida, que potser és sobre la que vam dubtar més abans de donar-te l’ok, va ser el top entre els highlights del viatge: val més del que costa.
A Xile, vam conèixer una part del parc de Torres de Paine –i vam gairebé tocar els guanacos!- gràcies a un tour en què se’ns va encomanar la capacitat del nostre guia per entrar en comunió amb la magnificència del paisatge; vam fer trekking per lliure amb un mapa i la nostra nul·la capacitat d’orientació sense perdre’ns i vam aprofitar un matí per anar a muntar a cavall, fent una ruta a través d’uns quants quilòmetres d’estepa, creuant una llacuna inundada i travessant un bosc que semblava tret d’Alícia al País de les Meravelles de la mà d’un gaucho establert en aquelles terres des de feia més de quaranta anys. Per la nit, els núvols i el vent van comportar-se i ens van deixar admirar el cel més estrellat i fabulós que hem pogut veure mai en la nostra vida.

El famós “cruce de lagos” és molt bonic i molt més relaxat del que sembla sobre el paper i els paisatges dels que pots gaudir paguen la pena. La llàstima és que, en l’últim tram, se’ns va posar a ploure i ens va aigualir una mica la diversió. En aquest trajecte és quan vam constatar amb més força que l’Europa sense fronteres és un gran invent: teníem la rara impressió que cada X hores havíem de pasar un control fronterer i sotmetre’ns a un registre exhaustiu de l’equipatge… sort que, parlant de futbol, els funcionaris de duana i tu us enteneu i arribats a aquell punt, ja has après que els tràmits fronterers són menys pesats des que va néixer Messi.
Va ser sortint de Bariloche cap al Ventisquero Negro i el Cerro Tronador que vam poder comprovar que poden existir les quatre estacions en un sol dia: vam llevar-nos amb pluja, vam esmorzar sota una nevada, vam dinar prenent el sol, vam berenar amb una ventada i vam tornar al vespre acompanyats d’un sol esplèndid ruixat amb quatre gotes aïllades. L’escenari era el més semblant a la fantasia de Mordor que deu existir al món real: tenia un punt increible córrer per allà enlloc que ho fés algú que porta l’Anell Únic mentre tu t’ho mires per la tele en un univers paral·lel.
I per acabar, Iguazú… molt millor la part argentina que la brasilera, perquè és més gran, té més recorregut i les possibilitats d’admirar la flora i la fauna locals són més grans. Impressionants els salts d’aigua i impossible, facis el que facis, no sortir-ne completament xop. Per mi, la volta en llanxa que t’acosta al peu de les cascades és del tot prescindible, però sé que això va a gustos perquè el Xavi s’ho va passar bé.
Finalment, un apunt ràpid sobre tots els guies que van acompanyar-nos, perquè del primer a l’últim (Pablo, Losi, Laura, Jorge, Javier, Carlos, Jaqueline, Nilda, etc.) van ser uns professionals eficients, acollidors i propers. Si uneixes això a les meravelles vistes, viscudes i degustades (de la gastronomia no n’he parlat, però deu ser perjudial per a la salut no privar-se de tastar tantes coses bones), entendràs perquè al vol de tornada ja vam començar a planificar un Patagònia Reloaded.
Una abraçada ben gran,
Núria i Xavi